Eduardo Chillida, el fons espiritual del seu art

A l’Institut Art i Espiritualitat de Santa Cecília de Montserrat l’escultor basc Eduardo Chillida (Sant Sebastià 1924 – 2002) assentarà autoritat perquè és un artista, entre els més eminents, que de sempre i de manera molt explícita va fer experiència del binomi art-espiritualitat i el va plasmar amb contundència en la seves escultures i obres gràfiques.

chillida

Vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment i de parlar amb ell amb certa profunditat. Un dia, al final de la primavera de 1997, Chillida es trobava a Barcelona perquè inaugurava una exposició seva a La Pedrera. El meu amic Daniel Giralt-Miracle era l’encarregat d’acompanyar-lo per Barcelona i l’artista i la seva dona Pilar li van dir que l’endemà, que era diumenge, ells volien anar a missa. Daniel em va trucar i puntualment tots tres es van plantar a Montserrat. Després de missa els vaig introduir al jardí intern del monestir per parlar tranquil·lament.

Chillida no parava de mirar o més ben dit d’admirar amb els seus ulls penetrants, prement els llavis i arrufant el nas, els cingles de la muntanya. Li vaig preguntar no desinteressadament:

– ¿Qué tal una escultura suya aquí en Montserrat?

Em va respondre immediatament:

– Esta montaña es toda ella una escultura inmensa. Es un clamor telúrico. Al lado de esto mi escultura no sería más que un insignificante suspiro que la montaña ahogaría y devoraría.

Vam apropar-nos a l’escultura de Manolo Hugué que tenim al jardí i, per arribar-hi vam trepitjar tot un tros de gespa, trèvols i flors menudes. Se’m va ocórrer dir uns versos de Sant Joan de la Creu:

“¡Oh, prados de verduras
de flores esmaltado!
Decid si por vosotros ha pasado.”

Com si hagués premut un resort automàtic, Chillida va respondre:

“Mil gracias derramando
pasó por estos sotos con presura,
y, yéndonos mirando
con sola su figura
vestidos nos dejó de su hermosura.”

Ben sorprès, vaig respondre:

– ¡Ah! Usted se sabe de memoria el Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz.

– Bueno, sólo un poco –em va respondre.

A partir d’aquell moment la conversa va girar sobre la religió. Entre moltes coses, com no podia ser altrament atès que Chillida era guipuscoà de mena, va sortir la figura d’Ignasi de Loiola, que era d’Azpeitia, i de la seva vetlla d’armes a Montserrat. El que més l’impressionava d’Ignasi era allò dels Exercicis espirituals: Quiero y es mi determinación deliberada”… Crec que la força imponent de la seva escultura a Chillida li ve d’aquí, o potser a tots dos, a Chillida i a Ignasi, els ve de la terra que els és comuna.

Vam entrar a l’esglesiola romànica de Sant Iscle a l’interior del jardí i vam sortir-ne de seguida, perquè hi havia un monjo agenollat pregant en silenci. Chillida estava atònit. Va comentar:

– Montserrat por dentro no es lo que parece por fuera.

En mig de la conversa em va dir:

– No crea, Padre, que soy un escultor católico. La fe y la religión las tengo muy arraigadas pero se encuentran en otro nivel. Yo no parto nunca de las respuestas ni de las certezas que pueda darme la religión. No me fundamento nunca en una presencia que se te aparece y que es como si ya la tocaras con la mano. Toda mi obra sale de un gran interrogante, el que cada persona lleva dentro y que, por mucho que quiera formular, no lo logra jamás. En mi arte hay más ausencia que presencia, hay más anhelo y afán que posesión y expresión de una verdad, que a ciencia cierta yo no sé cuál es y que por tanto jamás la podría expresar.

 I mirant-me fit als ulls i mig somrient va afegir:

– Bueno, sí. Sería aquello que dice San Juan de la Cruz: “Un no sé qué que queda balbuciendo…

En quedar-me sol, aquella tarda de diumenge vaig anar a la biblioteca a cercar bibliografia sobre Chillida; en teníem ben poca cosa, ara en tenim bastant més, dos catàlegs de la Galeria Maeght, que em vaig portar a l’habitació. Amb aquelles imatges i recordant la conversa del matí vaig fer una estona llarga de Lectio Divina, d’aquelles que hom no oblida mai.

MENNEKES CHILLIDA

P.S.

Chillida no me’n va parlar, però posteriorment em vaig assabentar de l’amistat que l’artista basc tenia amb el jesuïta Friedhelm Mennekes, rector de l’església de Sant Pere de Colònia. L’any 2000 remodelaren el presbiteri d’aquella església, que s’havia tornar referent mundial de l’obertura de l’Església Catòlica envers l’art contemporani i Chillida hi va col·laborar esculpint un altar totalment diferent del model habitual. Va fer tres peces diferents en forma de creu que volen encaixar una amb l’altra però que creen entre elles espais buits; com digué Chillida: “Es compenetren i permeten que nosaltres també entrem en aquest sistema de matèria i buit, creu i esperit”. L’altar va romandre in situ una temporada, però els teòlegs liturgistes de l’arquebisbat dictaminaren que el lloc d’aquella peça no era el propi d’un altar, sinó d’un museu. Actualment podem veure l’altar de Chillida al Museu Diocesà de Colònia.

Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat

 

Anuncis

One thought on “Eduardo Chillida, el fons espiritual del seu art

  1. Dani font 4 Juny, 2015 / 7:14 am

    Benvolgut Pare Laplana, sóc en Dani Font, coordinador de la Delegació Episcopal del Patrimoni Cultural del Bisbat de Vic. L’escric per comentar-li que aquest altar de Chillida no és pas actualment al museu, sinó en una capella lateral de la mateixa església de Sant Pere -al menys hi era aquest gener.
    Al bisbat de Vic tenim una petitíssima institució que anomenem “L’albergueria”, on des de 1996 anem fent petites exposicions relacionades amb el patrimoni cultural de l’Església i la creació contemporània. L’any 1999 Fernando Prats, un artista xilè afincat a Barcelona, va fer una intervenció a la Catedral de Vic (“deambulatoris”), organitzada per L’albergueria. A través de Prats vam conèixer Friedhelm Mennekes, que va venir a Vic, i vam conèixer la “Künst Station” que Mennekes liderava a la seva església parroquial de Sant Pere de Colònia. Aquesta iniciativa de Mennekes és una cosa molt semblant al que voleu fer aquí a Santa Cecília, suposo que ho coneixeu prou. Vam passar la Setmana Santa de l’any 2000 a Colònia, convidats per Mennekes, i vam poder “gaudir” d’aquesta església i del seu altar major -aleshores el de Chillida- en un seguit d’actes litúrgics molt intensos, fruit d’una mescla de riquesa cultual, cultural i social impactant. Durant aquella estada vam acordar els termes d’una de les millors exposicions que hem fet a L’albergueria: l’exposició “Casula”, on la peça principal fou una casulla feta per Chillida, que Mennekes duia en cel.lebracions especials i que guarden a Colònia.
    Moltes felicitats per aquesta iniciativa. Ens agradarà molt de seguir-la!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s