‘Cimabue a la basílica de Sant Francesc d’Assís, c. 1280-1283’, per Sean Scully

Mentre Sean Scully pintava al fresc les absidioles de Santa Cecília de Montserrat va sortir a col·lació aquest article que ell va escriure fa uns anys. L’hem trobat, l’hem llegit amb gust, l’hem traduït de l’anglès i us l’oferim, perquè és molt evocador de com pensa i de com és l’artista. Fa uns paral·lelismes entre la pintura antiga i l’avantguarda molt interessants.

SCULLY VITRALL BLAU DRET
Sean Scully pintant un fresc a Santa Cecília de Montserrat

Cimabue a la basílica de Sant Francesc d’Assís, c. 1280-1283

La basílica de Sant Francesc d’Assís és per a mi enormement important ja que està dedicada a Sant Francesc, que és el meu sant favorit. Ell estimava els animals i els va donar un status que abans no tenien. Els tractava gairebé com si fossin fills de Déu. La doctrina catòlica ensenyava que els animals no tenen ànima, però l’actitud de Francesc va fer variar aquest punt de vista. Crec que el context d’aquest canvi és molt important quan mires l’obra de Cimabue en aquella basílica.

CIMABUE - 4
St. Francesc predicant al ocells, Giotto, Museu del Louvre

Quan entres en l’església, el temps s’“inverteix”. Vull dir que primer  veus l’obra de Giotto i després veus Cimabue. Giotto esdevé atractiu immediatament, perquè utilitza una narrativa molt clara i pots seguir les imatges sense cap dificultat. Això explica la seva popularitat en artistes com Matisse; però per a mi, l’obra de Cimabue és avui més rellevant en l’actualitat. La seva obra és emocionalment densa i molt impactant, en el sentit violent del terme; en la seva obra hi ha quelcom de salvatge.

En part, aquest tret salvatge era producte de la seva personalitat. Tothom deia que era un home difícil i implacable, desobedient, un renegat; en altres paraules, el tipus de persona que que ens imaginaríem trobar en temps de l’Alt Renaixement, moment que va representar un canvi important en relació a les ànimes obedients i obsequioses que van precedir el seu temps. Va ser un revolucionari des de dintre.

Sin título-2
“La caiguda de Babilònia”, Cimabue, basílica inferior d’Assís

Cimabue procedia d’una família noble i, quan era jove, tenia tots els avantatges que allò comportava. Però en lloc d’acomodar-se al confort de tots aquells privilegis, a l’escola era considerat un mal estudiant i malversava la major part dels seus dies somiant i dibuixant, en comptes d’aplicar-se a les matemàtiques i als temes polítics. El seu caràcter capriciós i individualista el va portar a ser un adult amb un gran poder creatiu i a trencar amb la rigidesa bizantina. No és que trenqués amb ella completament, sinó que la va empènyer cap a una posició d’inestabilitat que inevitablement la portaria cap a un moviment expressiu. Cimabue per la força de la seva personalitat, parlant metafòricament, va obrir una enorme porta de ferro que deixà veure un il·limitat prat de pastures. Això va fer possible que Giotto, el seu alumne, es pogués passejar tranquil·lament per aquests pasturatges i treballar-hi.

Trobo les obres de Cimabue profundament emotives. No és una obra que es va desplegant, sinó que en cert sentit és com una pintura abstracta. (Si fem la comparació, diria que l’obra de Giotto no és tan emotiva perquè és molt descriptiva.) No estic del tot segur si això té una influència en allò que estic fent, perquè el meu treball estava fet abans de descobrir Cimabue, però hi ha pintures meves que es troben molt relacionades cromàticament amb les seves, com Dying DayRaphael o Africa. Tenen el mateix sentit de l’obscur i de la llum que traspua de la pintura.

Cimabue va cometre algunes equivocacions tècniques que han provocat una alteració del color al llarg del temps, de tal manera que els blaus brillants, els vermells i els grocs han desaparegut virtualment. Això fa que avui dia vegem els seus frescos gegants devastats, com si de veritat fossin un testament d’allò essencial i irreductible que roman. D’aquesta manera són com el nostre art abstracte, on tot s’esdevé d’un cop. És un art que exigeix una mirada profunda. Ens és impossible saber si els grans frescos de Cimabue han guanyat o han estat perjudicats pel temps tal com ens han arribat fins ara, exactament com són. Però jo crec que el color que s’esmorteeix en el fresc i la vida que s’esvaeix en Jesús crucificat són dues realitats que convergeixen tràgicament.

crucifixio assis cimabue
Crucifixió, al transepte sud.

Cimabue intentava fer una cosa que no es podia fer amb l’estil bizantí que havia heretat. Tenia la rigidesa de l’art egipci. La personalitat de Cimabue era tal que no podia ser constreta per l’elegància gòtica. Per això va empènyer aquell estil d’art, diríem, en una direcció com mai abans ningú no havia fet.

Hi ha un paral·lel amb la història de Cézanne i el Cubisme. Cézanne treballava, en certa manera, com un pintor paisatgista tradicional. Els seus quadres semblen paisatges. Estan cisellats durament, però no pinta coses que no puguem reconèixer. Cézanne va obrir la pintura per als altres. De la mateixa manera va actuar Cimabue per als altres pintors que van venir darrere d’ell. Per això el podem considerar un artista tant del final de període bizantí com de la primeria del Renaixement. Jo opto per aquesta darrera proposta.

Arezzo-Chiesa_di_san_Domenico-Crocifisso_di_Cimabue-closeup
Crist crucificat d’Arezzo (detall), església de San Damiano

La sensació de moviment que Cimabue provoca en la seva obra és increïble. A la Crucifixió, al costat esquerre del transepte de l’església superior, podem veure que els àngels cobren vida. No poden suportar veure Jesús en aquell estat tan tràgic. Podem veure el seu cos torçat, derrotat, amb un efecte dramàtic. Abans d’ell, les crucifixions i les figures de Jesús havien estat significativament dretes. L’historiador de l’art Sir Herbert Read va escriure una vegada que la cara de la Madona de pintura Madonna in trono, quattro angeli e San Francesco de l’església inferior d’Assís és un dels rostres més bells de tota la història de l’art. Durant una visita a Assís estava llegint el seu text, i quan vaig arribar davant la imatge vaig comprendre el que ell volia dir. Vaig trobar aquell rostre extraordinàriament emotiu, i encara ho penso.

CIMABUE - 3a (Madonna Assís)
‘Madonna in trono’ (detall), Assís, església inferior, transepte dret.

A l’obra de Cimabue sempre hi trobem una delicada tendresa en els perfils que el diferencien d’altres artistes del seu temps. També trobem en la seva obra una extraordinària i bellíssima llum, daurada i profunda. Alguna de les figures miren com si estiguessin il·luminades des de dins. Comparativament, la llum dels seus contemporanis sembla més lineal. Cimabue va introduir ritme al format rígid del quadre. És com si féssim dansar un edifici. Així que, en un cert sentit, les seves pintures són poc modestes, i l’ètica de la modèstia, crec, era molt important en aquell moment. Es necessitava una gran personalitat per fer aquella obra, i imposar-se al convencionalisme.

Sean Scully, Nova York, 2010

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s