Bill Viola

Bill Viola
L’artista Bill Viola. / Foto: Kira Perov

Bill Viola és un bon amic meu i del Museu de Montserrat. Va visitar Montserrat el 2 de juliol de 2009 amb motiu de la seva estada al nostre país per a rebre el Premi Internacional Catalunya, acompanyat de la seva esposa i del seu fill Black. Va dinar al refetor dels monjos, va saludar l’abat; després vam poder parlar de tot l’humà i el diví i vam quedar friends forever. Uns mesos més tard m’enviava un dibuix seu amb tinta negra, que representa un àngel que s’eleva envoltat de flames, amb el títol Rising Angel, un tema molt del seu grat que surt diverses vegades a la seva obra. Quan ens va passar pel cap la idea de fundar l’Institut Art i Espiritualitat Sean Scully, com sé com pensa Bill Viola, el vaig informar del projecte i li demanava la seva opinió i que en volgués formar part del Board of Advisors (del Consell Assessor), i al poc temps em va contestar entusiàsticament confirmant la validesa del projecte i accedint a formar part del grup d’assessors. No solament per aquest detall, sinó perquè sabem com és, com pensa i com treballa Bill Viola, aquest és un altre personatge, eminent per la seva alçada artística i humana, que té carta de ciutadania i que assenta autoritat en el nostre Institut.

BILL VIOLA 3
Ascension, 2000. Video

Durant la seva visita a Montserrat, mentre jo li anava explicant les raons simbòliques de tots els detalls de la casa, Bill obria els ulls i em mirava fit demostrant un interès extraordinari. Per exemple, en mostrar-li la porta de l’Aula Capitular que a la part interior té tallada la figura d’un àngel amb una espasa, per indicar la justícia que ha de presidir les deliberacions preses capitularment, i a l’exterior el mateix àngel amb el dit sobre la boca per indicar el silenci i la discreció que els monjos han de guardar sobre les esmentades deliberacions, Bill assentia amb el cap i em deia: “Very, very wise!

Vaig ensumar que Bill era molt sensible al factor religiós i de seguida ens vam trobar parlant d’aquest tema. Ell és de tradició presbiteriana, segons crec recordar, però els seus anys transcorreguts a Florència, amb el que allò va representar per a ell d’immersió en la cultura i l’art del Renaixement i del Barroc italià i catòlic, el van marcar profundament. Recordo bé l’estona en silenci que ell i Kira, la seva esposa i col·laboradora, van estar-se quiets davant del quadre de Caravaggio del nostre Museu. Jo me’ls mirava i m’imaginava que amb la potència creadora de Bill en qualsevol moment el Sant Jeroni amb un crani al davant i meditant la realitat de la mort podia cobrar vida en un dels típics vídeos d’aquest artista.

BILL VIOLA 2
Fire woman, 2005. Video

Bill s’interessava pels detalls més petits de la nostra vida de monjos i em demanava el significat que ell immediatament el relacionava amb altres costums i amb altres cultures que havia conegut. Al cap d’una estona era jo qui n’estava admirat. Bill Viola era un artista centrat en l’essència de la humanitat, que defuig l’anècdota i que s’interessa sobretot pel misteri que hi ha en l’ésser humà, en el seu interior, en tot el que fa, i cerca sempre de lligar el misteri de l’home i el del cosmos. Li interessava especialment la cosmogonia cristiana tal com la vivim nosaltres, com impostem la nostra fe en l’esdevenir còsmic. Li vaig explicar com a la nostra terra el poble havia celebrat l’arribada de l’estiu encenent fogueres la nit de Sant Joan, com ho havíem viscut feia pocs dies. A l’inici del solstici estival, quan el sol un cop arribat a la seva plenitud i tot just comença a minvar, celebrem la festa del naixement del Baptista, aquell que va dir referint-se a Jesús: “Cal que Ell creixi i que jo minvi”. Exactament sis mesos més tard, en arribar el solstici d’hivern, quan el sol tot just inicia el seu creixement, celebrem el Naixement de Jesús amb lluminàries, dolços i festes familiars. D’aquesta manera natural, gairebé de manera instintiva, la gent –perquè aquestes celebracions neixen del poble i només a posteriori l’Església les confirma–, conjumina la religió amb l’esdevenir de la naturalesa.

Amb els artistes i persones de cultura que em vénen a veure sóc enormement respectuós i retret en qüestions religioses i mai no faig preguntes si són catòlics o no, si són creients o no. Va ser el mateix Bill, empès pel to amical i comunicatiu de la conversa, qui em va dir: “Jo estimo molt la religió, però no sé quina religió estimo. Crec que jo estimo allò que totes les religions tenen en comú. Valoro molt les tradicions religioses, el cristianisme, el judaisme, l’islam, però també el budisme, el taoisme, l’hinduisme…  Jo crec que totes fan la funció excelsa d’aportar un canemàs perquè un poble, una cultura tingui una fesomia pròpia. Però jo, més que aquest aspecte extern, sociològic o cultural, a mida que em faig gran i que eixamplo la meva visió, valoro per damunt de tot l’origen de la religió, la guspira que encén la flama en el cor de l’home, que a vegades ni ell mateix sap que la té. Aquesta flama és el que em dóna inspiració i inspira la meva vida”.

Passejant pel corredor de la planta principal del monestir ens vam quedar aturats davant d’un quadre barroc napolità de gran format i Bill em va preguntar què representava. Era el Martiri de Sant Plàcid, on vèiem un sant benedictí que mansament acotava el cap per a rebre el cop fatal d’espasa que un botxí estava a punt d’etzibar-li. Bill, acostumat a veure a Itàlia quadres com aquest, somreia i em va preguntar: “Ha llegit mai vostè els poemes de Yalal ad-Din ar-Rumi?” Jo mai havia sentit aquell nom. “És un poeta i un místic sufí molt interessant . En un dels seus poemes diu que les ferides són l’únic lloc per on penetra la llum dins les persones. No em refereixo tant a les ferides sagnants o corporals, com les d’aquest quadre, sinó a les sofrences de la persona, vulnerable a l’acció colpidora de la natura, de l’univers. És precisament en aquest moment, quan la persona se sent profundament ferida, que es veu empesa a obrir els ulls i el cor a l’espiritualitat i a la transcendència. Jo sé que per a fer un art amarat d’espiritualitat com el que vull fer, l’he de fer a partir de la meva debilitat. Això m’ho va ensenyar un professor de Zen que vaig tenir al Japó”. Hi vaig afegir: “Bill, això que m’estàs explicant és profundament cristià. Ho diu sant Pau: «Quan em sento feble, aleshores sóc fort»”.

BILL VIOLA 12
Heaven on earth, 1992. Video

Aquesta cita paulina el va sorprendre, no hi havia parat mai esment. Afegí: “És el que dèiem abans, totes les tradicions religioses apunten cap a una mateixa meta i, a més, en el seu itinerari per assolir-la tenen moltes coses en comú, que solen ser el millor de totes elles”. Aquest no és exactament el meu pensament, és el de Bill Viola i el de molts altres que conec i que estimo. Però tinc el convenciment que en el nostre Institut Art i Espiritualitat Sean Scully aquesta manera de pensar ha de tenir plena carta de ciutadania.

Josep de C. Laplana

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s