De “l’art pour l’art” a l’art de l’Inefable

Aquell axioma “l’art pour l’art” que va popularitzar el cèlebre crític d’art Théophile Gauthier (1811-1872) va suscitar immediatament un gran entusiasme entre els artistes progressistes que maldaven per superar la tirania de l’academicisme,  però també grans reticències entre aquells altres, més aviat delerosos a utilitzar l’art en funció d’uns interessos “majors”, uns a favor de la religió, uns altres dels ideals nacionals o patriòtics, o bé d’interessos d’agitació social o simplement de conservadurisme acadèmic. L’axioma “l’art per l’art” fou esgrimit principalment pels partidaris de les avantguardes, des de les més tímides fins a les més trencadores. És molt significativa la crítica ferotge del comunisme soviètic contra els partidaris de “l’art per l’art”, que eren considerats petits burgesos i confinats a reformatoris mentals. I paral·lelament en el món del Nacional  Socialisme  nazi s’esdevenia el mateix fenomen talment que els artistes que amb l’axioma l’art per l’art volien anar per lliure, eren expulsats de les escoles i dels centres artístics, castigats, empesos a l’exili i el seu art rebia el nom d’art degenerat que era ritualment destruït. Només per això, els qui postularen “l’art per l’art” mereixen gran consideració i respecte en la història de l’art.

1. GOGH, Van
1. Vincent Van Gogh, Nuir étoilée sur la Rhone, setembre de 1888, oli sobre tela, 72,4 x 92 cm. París, Quae d’Orsay

Cal dir, però, que sota aquest paraigües de “l’art per l’art” de vegades també s’ha aixoplugat molta mediocritat i també un art entotsolat i solipsista, preocupat de la pura formalitat visual, un art de d’artificis. Actualment són poquíssims els artistes que branden aquest vell axioma, que sona com a decimonònic. La llibertat de tot artista per fer i desfer al seu albir en l’exercici del seu ofici està assegurada i no té més limitacions que la crítica sàvia i el mercat lliure.  Avui dia a l’artista se li demana, a més de l’excel·lència del domini tècnic, una  personalitat sòlida, un instint  i una sensibilitat aguda per trobar la bellesa. El veritable artista pinta o escriu amb la seva sang, deixant en la seva obra retalls de la seva vida. L’estil que ha assolit i que ha fet seu revela la seva personalitat. Un artista sense fondària anímica té poques coses a dir i  fa un art superficial en la forma i en el fons. “Nulla aesthetica sine ethica”. Un bon artista ha de ser una persona amb una gruix molt considerable d’humanitat.

2. MONET
2. Claude Monet, Londres, El Parlament, 1904, oli sobre tela, 91 x 72 cm, Zürich, Kunsthaus.

Una societat que ha baixat gairebé fins a terra el llistó de l’humanisme, un món sense humanitats  produeix i es mereix de manera natural un art  low-level, tendeix inexorablement cap al kitch en totes les seves gradacions, fa un art espectacle use and through (usar i llençar), que ni es mereix el nom d’art. Herbert Marcuse (1898-1979), l’anomenat “pare de la nova esquerra” pel seu afany de concordar Marx amb Freud, poc abans de morir, en una entrevista pòstuma del mes d’agost de 1979, llançava un missatge a les noves generacions en què anunciava que vindrien uns anys terribles i demanava als joves que recuperessin els valors estètics. Deia, textualment: «Si hem arribat fins aquest punt, és perquè, des de fa un segle, ens hem oblidat de la dimensió estètica, l’única cosa que pot recuperar la revolució del segle XX, l’únic que pot sadollar un món àvid de pensar, d’estimar i de contemplar». Des de la seva filosofia política de L’home unidimensional, també Marcuse feia seva l’axiomàtica sentència del místic Dotoievski “La bellesa salvarà el món”.

3. Cuevadelasmanos2
3. “La Cueva de las manos”, 11.000-7.000 aC, Río Pinturas, Patagònia.

El filòsof francès Henri Maldiney (1913-2013), ben a les antípodes de Marcuse, ensenyava que “el destí de l’art és el de provocar l’admiració, aquest sentiment d’estupor davant la transcendència”. El nostre Antoni Tàpies (1923-2012), en els seus darrers anys, no es cansava de dir que l’objectiu de l’art era l’obertura a l’Inefable. Escrivia: “L’art es troba com peix en l’aigua en el món de la introspecció espiritual, de les grans simbologies, dels valors de l’inconscient i sobretot de moltes experiències místiques i religioses. Més encara , potser avui s’ha de dir que l’art, en ser alliberat  de finalitats documentals i imitatives, ha retrobat en l’expressionisme de les formes i dels símbols esmentats, les seves finalitats originàries i la seva raó primordial d’existir”.

4. TÀPIES
4. Antoni Tàpies, Punt blanc, 1997, tècnica mixta sobre paper, 120 x 80,5 cm. Museo de Antioquia, Medellín.

Ens caldrà transcendir la modernitat de “l’art pour l’art” dels segles XIX i XX, i aviat també la postmodernitat finisecular, per a fer passos endavant en l’humanisme i en una percepció més profunda de la bellesa i de l’art. Tornant als orígens i sondejant el cor i els afanys dels nostres contemporanis que albiren un món millor, estem dreçant camins per sortir de l’atzucac en què ens hem trobat. Des de l’home de Cromagnon, com veiem en Altamira o en Lascaut, la imatge artística ha permès a l’home d’expressar i de comunicar un sentiment que és a l’hora d’estupor i d’admiració, d’angoixa, d’anhel i de joia de cara al misteri de l’existència humana. Durant 3.000 anys l’art ha estat un mitjà per a domesticar la mort i foradar el mur de silenci que l’envolta. És un combat cos a cos, com aquell de Jacob amb l’Àngel, entre l’absència i la presència. L’artista s’acosta a la font del misteri per beure-hi i en realitat només en treu profit quan és atrapat per ella. La seva obra només assoleix valor quan és testimoni de l’invisible.

5. SOULAGES
5. Pierre Soulages, Peinture, 16 février 1964, oli sobre tela, 300 x 236 cm, Saint-Étienne, Musée d’Art Moderne.

“Què és la pintura?” – es preguntava Van Gogh–  “ És com foradar el mur de ferro que es troba entre allò que l’artista sent i allò que ha pogut fer”. Fernand Léger comentava aquesta frase amb el P. Couturier i li deia: “Però la pintura no s’ha fet per demolir aquest mur. L’espai pictòric és un mur, pel qual passen i volen tots els ocells del món, amb total llibertat i a la profunditat que desitgen”. Un cop l’art s’allibera de l’esclavatge de representar coses imitant la naturalesa obté la plena llibertat de l’esperit. L’escriptor xinès-francès François Cheng, en el seu llibre Le dit de Tianyi (1998), resumeix aquest itinerari de l’esperit i de l’art en aquestes  quatre etapes: “veure / deixar de veure / abismar-se en aquest no veure / tornar a veure interiorment”. Un veritable itinerari cap a l’Invisible, cap a l’Inefable. Passem de l’art com a fenomen eminentment òptic a l’art com a proposta suggerent de l’invisible; de “l’art pour l’art” a “l’art  per l’ART” (amb majúscules).

Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s