Jorge Oteiza (I)

Jorge Oteiza (Orio, 1908 – San Sebastián, 2003) és segurament un dels escultors més rellevants de la història de l’art espanyol de la segona meitat del segle XX. De ben jove se sentí atret per la mitologia i el primitivisme, un tema que l’acompanyaria al llarg de tota la seva trajectòria i que el dugué a traslladar-se a Amèrica l’any 1934 amb el propòsit d’aprofundir en l’art precolombí.

portada004

La decisió d’instal·lar-se novament a la península l’any 1948 està estretament lligada a un dels seus principals encàrrecs: l’ornamentació del Santuari d’Arantzazu. Aquest projecte —no exempt de polèmica i al qual ens referirem extensament en properes entregues— va suposar un abans i un després en la seva obra, que també va ser revolucionària i de referència en el procés de renovació de l’art litúrgic que s’estava vivint en aquells anys i que cristal·litzaria amb les aportacions del Concili Vaticà II. Els relleus projectats per Oteiza ja apunten cap a una de les principals preocupacions que es desprenen de la seva obra: el concepte de buit. Ja havia decidit encarar la seva obra cap a l’abstracció però la naturalesa de l’encàrrec el derivà cap a una nova figuració.

L’any 1957 rep el Premi Internacional d’Escultura de la IV Bienal de Sao Paulo per una obra que és el veritable punt d’inflexió en la seva trajectòria. Estableix per primera vegada el seu propi llenguatge i desenvolupa les seves teories més celebrades com la de la desocupació de l’espai en el text “Propósito experimental”. És un retorn a l’essència, a l’origen, a la difícil simplicitat que el duran a crear, com ell mateix diria, “espacios con ‘nadas’ activos de trascendencia, de sacralidad, para la protección del hombre”.

2003-oteiza1

L’any 1959 considera assolits els objectius que s’havia proposat i decideix abandonar l’escultura. Des d’aleshores es dedicaria a l’activisme social i cultural. Abans, però, treu a la llum el llibre Quousque Tandem! (1963), veritable compendi de moltes de les seves preocupacions intel·lectuals i que es convertí ràpidament en un referent a nivell polític pel seu interès per comprendre l’ànima basca.

No seria fins als anys setanta que reprendria l’activitat escultòrica amb el cèlebre Laboratorio de Tizas, una reflexió sobre l’espai a través de petits mòduls regulars de guix i alhora camí d’introspecció: “Mi Laboratorio de Tizas es una disciplina para pensar visualmente y comportarme. […] Las formas están y yo soy. Ante mi obra el resultado era yo, me examinaba a mí mismo. […] No era la escultura, era yo el que se realizaba”.

_oteiza_0701bcfa

L’obra d’Oteiza, com veurem, és un anhel constant de contacte amb la vessant més primitiva de l’home, amb l’esperit primigeni. La seva obra arrenca de Malèvitx, Mondrian i els constructivistes russos i es fonamenta en el primitivisme originari del poble basc per adoptar una escultura pròpia, d’esperit basc però alhora universal. Oteiza és un generador de buits plens de sentit que ens connecten directament amb allò sagrat del món. En paraules seves: “Mi escultura abstracta es arte religioso. No busca en este concepto de la Estatua lo que tenemos, sino lo que nos falta”. 

Bernat Puigdollers
Museu de Montserrat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s