Jorge Oteiza i la filosofia del buit (i III)

Acabàvem l’article anterior parlant del buit que contenien les figures de l’apostolat que esculpí Oteiza per al santuari d’Arantzazu, d’aquest buit que és ple, d’aquest omplir-se buidant-se. Aquesta dimensió espiritual del buit és present en l’obra d’Oteiza gairebé des dels seus inicis i té el seu origen en els cromlec i els dòlmens d’època prehistòrica.

La seva filosofia del buit va molt lligada a les teories de Heidegger, malgrat que ell mateix trobava una diferència clara en “el destino de los espacios liberados”. En paraules del propi Oteiza, Heidegger diu que “los espacios vacíos tienen que ser para acontecer humano del hombre de hoy, que tienen que estar limpios de restos míticos, religiosos, dioses y sacralizados, con el fin que le sirvan de un modo limpio y puro”. Oteiza, en canvi, defensa tot el contrari: “Lo que yo quiero es reencantar, mitificar, sacralizar de nuevo estos espacios vacíos para que sirvan de trascendencia, de protección estética y religiosa del hombre, ese apoyo en estos espacios de transcendentes, de naturaleza estética. El arte es protección o no es nada.”

agina_lesaka_oteiza_aita_donostia
Monument al Aita Donostia, Agiña, 1956-59

Veu en l’escultura una relació espai-temps que procura trencar. Oteiza tenia la creença que el fet de buidar la matèria i l’espai propicia un estat receptiu, una energia que suposa una victòria sobre el temps i la mort que ens aproxima a la transcendència. Dit en altres paraules: “Toda obra de arte, o es una actividad de formas ocupando un espacio, o es el espacio desocupado. En toda ocupación formal, el espacio aliado al tiempo de la realidad produce la tendencia expresiva, la actividad formal de un arte-mecanismo que considera al hombre como espectador, como sensibilidad receptiva. La naturaleza de la comunicación caracteriza su tendencia particular. Contrariamente, en la obra de arte concebida como desocupación espacial, el espacio se opone al tiempo de la realidad formal, se desarma el mecanismo de la expresión, el espacio se aísla y se hace receptivo. Estéticamente, este espacio receptivo que pone al hombre fuera de la realidad temporal, es el espacio religioso”.

Aquesta preocupació —fonamental per comprendre la seva obra— es fa especialment manifesta en el text Propósito experimental, presentat durant la Biennal de Sao Paulo de 1957. S’hi fan evidents els seus referents estètics: Kandinsky, Mondrian i Malèvitx, per bé que la seva obra es fonamenta sobretot en Malèvitx. Oteiza pren el relleu d’aquest i continua els seus estudis: “Malévich significa el único fundamento vivo de las nuevas realidades espaciales. En el vacío del plano nos ha dejado una pequeña superficie cuya naturaleza formal liviana, dinámica inestable, flotante, es preciso entender en todo su alcance. Yo la describo como la Unidad Malévich”. 

oteiza_homenatge_a_malevitx_terrassa
“Homenatge a Malèvitx” a Terrassa, 1999

La Unidad Malévich és una forma geomètrica trapezoidal amb un angle recte, estàtic, i un diagonal, dinàmic, que remeten a les figures que Malèvitx utilitzava en les seves obres i que pretenen reflexionar sobre la permanència i el canvi. A partir de les formes geomètriques i la Unidad Malévich realitzà tot un seguit d’obres en què el buit deixa de ser el resultat de l’absència de matèria sinó que esdevé un element constitutiu de la pròpia obra. Aquest buit, per tant, ha de ser el resultat de la combinació del mínim d’elements possibles que tenen com a única finalitat delimitar l’espai i fer evident el buit, referenciar l’espai però sense ocupar-lo: “Aquí el término negativo (estética negativa, teología negativa, política, digamos, negativa) se refiere al procedimiento de actuar creadoramente por sucesivas negaciones, en una serie progresiva de eliminaciones, fenomenológicamente, reduciendo entre paréntesis todo aquello que debemos apartar para aislar el objeto verdadero o la acción que perseguimos. Así, sabemos de la teología de los místicos, que alcanza por una serie de eliminaciones, de nadas, esa Nada final (en San Juan de la Cruz) en que se entra en descubrimiento directo y en contacto, en comunión, con Dios. El arte está entrando en una zona de silencio (yo terminé en un espacio negativo, en un espacio sólo y vacío). En esta Nada, el hombre se afirma en su ser”.

as10872_1
Apertura por conjunción de cuboides vacíos, 1958

Oteiza entén l’art com el mitjà idoni per al contacte i l’expressió transcendent de l’home. Hi arriba, però, a través de la raó i la investigació artística formal. D’aquesta manera pretén evitar qualsevol rastre d’anècdota i sentimentalisme. A través de l’abstracció s’apropa al sentit profund de les coses i el món. A través de l’art, pensa, reflexiona i s’endinsa en allò més profund de l’home. I és que, com afirmava Oteiza, “el arte no es para los museos, es para el hombre”.

Bernat Puigdollers
Museu de Montserrat

Advertisements

One thought on “Jorge Oteiza i la filosofia del buit (i III)

  1. Antoni Bargalló i Pi 17 desembre, 2016 / 9:09 am

    Extraordinari estudi. Moltes gràcies i la meva més fervent enhorabona!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s