La Capella de la Reconciliació de Berlín

La Capella de la Reconciliació, edificada l’any 2000 seguint el projecte realitzat pels arquitectes Peter Sassenroth i Rudolf Reitermann en col·laboració del terrissaire Martin Rauch, és un bon exemple de les darreres expressions d’una nova arquitectura religiosa. Es troba situada al Bernaur Strasse de Berlín al mateix indret on hi havia hagut una església neogòtica d’idèntica dedicació, la parròquia del barri de Brunnenviertel.

La seva situació a l’extrem del barri, a l’altra banda de la Bernauer Strasse, just a la frontera que després de la guerra limitava la zona d’ocupació francesa i la d’ocupació soviètica, va comportar que la parròquia quedés separada del barri. Després de l’aixecament del mur, l’any 1961, quedà situada a l’anomenada Todeszone (zona de la mort) i va ser utilitzada per la DDR com a talaia per fustigar els qui volien escapar de la zona lliure. Després de convertir-se en l’antítesi de la raó de ser d’un temple, en un símbol incòmode i en un mal record, l’any 1985 la República Democràtica Alemanya la féu dinamitar per alliberar la zona.

Després de la caiguda del mur, l’any 1989, decidiren edificar una nova capella. Tenien clar que havia de complir una doble funció. Més enllà de cobrir les necessitats litúrgiques també havia de servir de memorial de les víctimes. És un pas cap a la reconciliació entre els habitants del barri però també, a través de l’experiència litúrgica, de recuperació d’un lloc sagrat.

La planta de l’edifici està formada per un doble perímetre concèntric amb forma d’ou, símbol de vida, de naixement i de resurrecció. L’oval exterior està orientat seguint l’eix de l’església primitiva i està format per làmines de fusta disposades de tal manera que hi deixen passar la llum. La trama de fusta permet intuir l’interior sense acabar-lo de veure. Aquesta trama, de caràcter nòrdic, dóna al conjunt una sensació de fragilitat i misteri que es pot relacionar amb la fragilitat de l’existència.

El perímetre interior, en canvi, està orientat d’Est a Oest, com és habitual en les esglésies, i el delimita un gran mur construït amb adob premsat, seguint mètodes constructius tradicionals posats al dia. Aquest material evoca les cultures antigues. És alhora un retorn a la senzillesa, als orígens, i evoca també el mite de la creació. Per altra banda, més enllà de la lectura simbòlica religiosa, també fa referència a la memòria històrica. No hem d’oblidar que es tracta també d’un memorial. Per aquest motiu s’integren a l’argila dels murs les restes provinents de l’enderroc de l’antiga església. D’alguna manera es vol simbolitzar que no es pot parlar veritablement de reconciliació sense integrar la memòria dins la pròpia persona, sota la pell del poble alemany. El fang esdevé aquí símbol de nova vida.

L’espai comprès entre els dos murs perimetrals es converteix en un indret agradable, arrecerat però alhora obert a l’exterior, en un espai de reflexió, punt de trobada, i alhora útil per a la vida espiritual i social dels parroquians. Alhora, aquest espai entre espais, pren un altre caràcter durant les hores de foscor. Il·luminat artificialment fa canviar la fesomia de l’edifici. De dia, aquest espai acull la llum del sol que s’ordena paral·lelament damunt el mur d’adob. De nit, il·lumina amb feixes de llum el pati que l’envolta.

L’interior és sobri. Hi trobem ben pocs elements ornamentals. El mur dóna a l’espai un caràcter sever però alhora acollidor. Les marques originades per les capes superposades d’adob donen ritme al mur i atorguen horitzontalitat al conjunt. La coberta és de fusta, amb una única obertura que il·lumina la nau de manera zenital. Tot l’edifici procura ser el més eficient a nivell energètic, amb un col·lector d’aigua i evitant l’ús de calefacció gràcies als materials emprats.

Aquest recinte acull, a més, alguns elements de la Capella de la Reconciliació originària, construïda l’any 1894. L’antic altar de pedra s’integra en aquest nou espai mentre un nou altar d’argila custodia els vasos sagrats i el llibre dels morts del mur. També un fragment de l’altar neogòtic de l’antiga església s’integra en el conjunt, de la mateixa manera que un pòrtic de l’antiga església que fou tapiat pel pas del mur. De fet, tots els espais pertanyents a la capella integren elements de caràcter simbòlic i històric. A part dels esmentats, conservats a l’interior, cal destacar els fonaments de l’antiga església, conservats a la galeria formada pels dos murs perimetrals. A l’exterior s’hi poden veure el llindar del pòrtic principal de l’església, les marques del perímetre que ocupava l’edifici primitiu i el camí de ronda dels vigilants de l’anomenada “franja de la mort”, propera al mur.

També es van poder recuperar les campanes originals, conservades pels veïns i ara col·locades en el nou campanar. Per tal de respectar la unitat de la capella, d’un sol cos i de poca alçada, els arquitectes van plantejar un campanar atípic, situat a uns metres de l’edifici però en plena consonància amb el conjunt. Està revestit amb el mateix material, fusta de pi Douglas. Però l’orientació del laminat, en aquest cas en horitzontal, el relaciona i l’allunya alhora del revestiment de l’edifici principal. La seva alçada, menor que els set metres de la capella, la seva orientació, juntament amb les línies traçades pel laminat condueixen i apunten directament cap a les portes d’accés al temple, convidant els fidels a entrar. Al seu interior s’hi alberguen les quatre campanes provinents del campanar enderrocat disposades de tal manera que tothom qui ho vulgui les pugui fer sonar lliurement.

D’alguna manera els arquitectes han procurat conservar els vestigis històrics de la parròquia però alhora evidenciar, no oblidar, fer memòria del passat trist i tràgic de la ciutat de Berlín. Mentre els veïns del barri s’afanyaven a reocupar i neutralitzar els espais deixats pel mur per fer-lo desaparèixer la parròquia procurava recordar. Recordar per no tornar-hi.
Però el projecte va més enllà de la vessant arquitectònica. Hi ha una voluntat ferma de convertir la Capella de la Reconciliació en un espai de trobada per a joves d’arreu del món. Hi organitzen periòdicament activitats diverses. Des de projectes artístics referents a la construccions del mur de Berlín o tallers de caire urbanístic, històric i social.

La Capella de la Reconciliació, que ja s’anomenava així abans d’aixecar el nou edifici, fa honor al seu nom. A través de l’arquitectura han creat espais de trobada i de diàleg que van més enllà de l’expressió artística. Els seus espais, la vida activa de la parròquia i la seva integració al barri han estès nous ponts que uneixen la ciutat de Berlín. Allò que havia separat els murs arquitectònics ho uneix de nou l’arquitectura.

Bernat Puigdollers
Museu de Montserrat