Pierre Soulages (I): més enllà del negre

Pierre Soulages és un bon exemple de l’artista convençut de les possibilitats de la pintura més enllà de les qüestions estètiques. Durant una entrevista, davant la pregunta de quina era, segons la seva opinió, la funció de la pintura, va respondre: “Si la pintura no ofereix una manera de somiar i crear emocions, no val la pena. La pintura no ha de ser només bonica i agradable. Ha d’ajudar a posar-te dret i enfrontar-te a tu mateix. Per a mi, és important experimentar aquest xoc estètic que posa en marxa la nostra imaginació, les nostres emocions, els nostres sentiments i els nostres pensaments. Aquest és el propòsit d’una pintura i de l’art en general. He perseguit això durant els últims 68 anys i seguiré buscant el mateix.” Amb aquest convenciment com a bandera ha anat forjant un estil personal que l’ha convertit en un dels artistes més valorats -no només econòmicament- de tot el món.

5__c_fritz_pitz_soulages_dans_son_atelier_1968_fritz_pitz_1928_2006

Durant els anys cinquanta del segle XX duia a terme una obra pictòrica emmarcada en l’informalisme i, en ocasions, propera a la cal·ligrafia oriental. Però pels volts de 1979 va tenir una revelació que canviaria per sempre la seva obra. Després de treballar durant hores en un quadre, pintat utilitzant només el color negre i, quedant poc satisfet amb el resultat, decidí no pintar mai més amb aquell color. Cansat, va fer una becaina de poc més d’una hora. En acabar i veure de nou el quadre quedà meravellat pels efectes de la llum damunt el negre. Després d’aquesta epifania la seva obra començaria una nova etapa que anava un pas més enllà de la pintura que havia fet fins aleshores. La va anomenar: l’Outrenoir. Aquest cop anava “més enllà del negre”. Una obra aparentment monocroma li oferia multitud de tonalitats. En paraules seves: “El fet que la llum pot provenir del color que és, suposadament, l’absència de llum em resulta summament interessant. […] Estimo l’autoritat del negre, el seu caràcter sever, la seva evidència, la seva radicalitat. La seva força poderosa de contrast aporta a tots els colors una presència intensa i, en il·luminar els més foscos, els atorga una grandiositat obscura. El negre té possibilitats incalculables i jo, atent a tot allò que ignoro, vaig a cercar-les.”

FC012-3-f.jpg

Tanmateix, podríem dir que Soulages, més que pintar amb el negre, pinta amb la llum. Ho aconsegueix creant textures amb l’espàtula, incidint en la matèria, fent osques damunt la pintura encara fresca, dibuixant trames i ritmes damunt la uniformitat del negre. Segons l’angle en què incideix la llum, el moment del dia o la reverberació del color d’allò que rodeja la tela, el quadre canvia d’aspecte. El negre, antítesi de la llum i el color, emana llum de les seves profunditats. Corredor-Matheos, en un poema dedicat a Soulages, evoca aquest fenomen: Sólo el negro, que apaga / el ruidoso bullir / de los colores / y encuentra en el silencio / de la noche más clara / el esplendor ardiente / de la luz.

2c25f3fc951dde2ea25a1e4ca5db51f2

Però aquesta fascinació pel negre ja arrenca des de temps remots: “De ben petit ja preferia la tinta negra als llapis de colors. Una cosina meva assegura que, quan tenia 5 o 6 anys, em vaig posar a pintar de negre un paper blanc. Em van preguntar què estava pintant i vaig respondre: “la neu”. […] Amb els anys em vaig adonar que el negre ja no era un color a la meva pintura, sinó un estat mental. Vaig inventar la paraula outrenoir per donar a entendre que pretenia anar més enllà de l’aspecte merament òptic o plàstic. Per a mi el més important del negre no és una qüestió visual sinó l’experiència que provoca. El negre remou tot allò que ens habita, les emocions i els records. M’interessa tot el que es mou dins nostre en enfrontar-nos a una obra. El negre aconsegueix arribar a regions del nostre interior on els altres colors no hi arriben.”

pierre-soulages-christelle-faux-03-06-2013

I deu ser així. Si més no, sembla ser que durant l’exposició dedicada a Pierre Soulages celebrada al Centre Pompidou de París entre octubre de 2009 i març de 2010, bona part dels assistents abandonaren l’edifici commocionats i amb llàgrimes als ulls. L’obra de Soulages és oberta i críptica a la vegada. Demana temps per descobrir els matisos de la llum que emana de la foscor lluminosa i profunda dels seus quadres. Allunyat de qualsevol element anecdòtic, de qualsevol referència figurativa, obre les portes al desconegut per ajudar-nos a conèixer o reconèixer el que duem dins. L’obra de Soulages no ens deixa indiferents. L’emoció estètica com a únic objectiu, per sacsejar-nos, per fer-nos canviar, per reflexionar: “Jo no pinto per emocionar la resta. Però també és cert que, si no sento res davant un quadre, el deixo i no l’acabo. L’acabo cremant al jardí de casa.” Potser per això la seva pintura ens commou i ens emociona.

Bernat Puigdollers 

Museu de Montserrat

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s