Prop de Lyon, a Eveux sur Arbresle, s’hi aixeca el convent de Sainte Marie de Tourette, dissenyat per Le Corbusier i construït entre 1957 i 1960. Va ser un encàrrec promogut pels frares Dominics i desenvolupat per l’arquitecte amb total llibertat. Només va rebre la següent premissa del P. Couturier: crear un habitatge silenciós per a un centenar de cossos però, sobretot, per a un centenar d’ànimes. Segurament per això l’edifici respira austeritat, simplicitat i una certa duresa.
Construït tot ell amb formigó, concebut com un gran bloc, es conforma a partir de dues grans zones ben diferenciades. Una d’elles, amb forma de “C”, és oberta a l’exterior, pensada per acollir els frares —amb un centenar de cel·les— i satisfer les necessitats de la seva vida diària. L’altra, un gran bloc hermètic, massís, està dedicat a l’església, a l’oració. A l’interior d’aquesta gran “C” s’hi insereix el claustre.
Amb aquesta obra Le Corbusier s’allunya del blanc immaculat de construccions anteriors i s’enllaça amb l’arquitectura “bruta”. El color gris, doncs, domina el conjunt, només trencat per alguns punts de color (blau, groc, vermell…) proporcionat per algunes de les portes i finestres.
A diferència de Notre Dame du Haut —que, com vèiem a l’article anterior, és un cas a part en la seva trajectòria— el Convent de la Tourette segueix al peu de la lletra els cinc principis bàsics que defensava l’arquitecte. Un dels més evidents és, sens dubte, l’elevació de la planta baixa. L’edifici queda suspès sense tocar a terra. Les grans pilastres s’eleven creant grans finestrals, reglamentats, paral·lels, que defineixen la façana de l’edifici.
Les cel·les dels frares es disposen arran de façana, obertes al paisatge per petits balcons individuals. Totes elles estan equipades molt austerament: un petit armari, un llit, una taula i poca cosa més. En paraules de Le Corbusier, la seva intenció era donar als frares allò que més necessiten els homes d’avui: el silenci i la pau. Aquest convent no té pretensions, viu al seu interior. I, certament, l’austeritat domina el conjunt: parets nues, formigó vist, simplicitat en el mobiliari…
Però, malgrat que es tracta d’un espai tancat, pensat per a la introspecció, no és aliè a l’entorn, en certa mesura l’exterior passa també a formar part de l’interior del convent: les finestres del refetor i de les habitacions s’obren a la vall, el paisatge passa a formar part de les estances.
La llum i el paisatge són un constant en l’obra de Le Corbusier però en aquest cas es converteixen en veritables obsessions. És un edifici ideat per l’home i per a l’home. Tot està pensat i dissenyat a escala humana, en conjunció amb l’entorn i la natura. La proporció del conjunt arquitectònic es basa en el Modulor, una proporció estudiada i defensada pel propi Le Corbusier que troba l’equilibri harmònic a partir de les proporcions de l’home, en relació amb la proporció àuria, reprenent en certa mesura la voluntat clàssica —valgui com exemple l’Home de Vitruvi de Leonardo Da Vinci— de vincular les proporcions humanes amb les de l’arquitectura.
Una bona prova d’això es troba a l’església. Aquesta estança és, de fet, una gran caixa de formigó rectangular, de la mateixa alçada que tot l’edifici. La porta principal, reservada als frares, és de grans proporcions. En canvi, la porta oberta al públic general està totalment proporcionada amb les mides del Modulor i, per tant, de l’home. En aquesta estança, a més, es torna a fer patent una de les obsessions de Le Corbusier a la qual ja ens hem referit: la llum. Perforant el mur de manera totalment calculada aconsegueix efectes lumínics que atorguen a l’espai una atmosfera de recolliment necessària per a la vida espiritual dels frares. Des de l’exterior, aquestes perforacions del mur prenen qualitats escultòriques, com grans canons que donen ritme a la façana i al conjunt de l’edifici. El mateix arquitecte diria fent referència a aquestes estructures: «els nostres ulls estan fets per veure les formes en la llum, la llum i l’ombra revelen aquestes formes. Cubs, cons, esferes, cilindres o piràmides són les grans formes primàries que revela la llum».
En aquest espai, a més, Le Corbusier trenca la grisor de les parets aplicant-hi colors, jugant amb la reverberació de la llum a les obertures del mur, donant calidesa a l’espai. El cor, a banda i banda de la nau central, està il·luminat gràcies a unes obertures horitzontals per on hi entra la llum de l’exterior. Aquestes obertures, acolorides, transmeten una llum càlida i tamisada que il·lumina els cantaires des de darrere. L’altar, en canvi, està il·luminat per una gran obertura vertical de llum natural, descentrada de l’eix que vertebra tota la nau.
En un dels murs, les capelles laterals, també molt austeres, completament il·luminades per una gran lluerna, a través de la qual s’accedeix a la cripta, just a sota, també coneguda com la capella dels set altars. La cripta és l’únic espai de tot l’edifici en què el terra, en pendent, s’adapta completament al territori. A través d’una superfície esglaonada acull els diversos altars. Tampoc les parets són regulars, lleugerament inclinades. A més, estan completament pintades de groc, vermell i blau. Al sostre, tres grans lluernes, orientades en relació al moviment del sol, ho il·luminen tot.
Le Corbusier busca en aquesta obra l’equilibri entre la tradició, la vida monàstica i les necessitats espirituals de l’home actual. S’allunya de qualsevol influència formal d’estils pretèrits. Se sent atret pel caràcter d’una vida arrelada en el temps que respecta i potencia a nivell de concepte però és conscient que els temps han canviat i s’adapta a la vida d’avui. Com ell mateix va dir, malgrat begui del passat, «l’arquitectura ha de ser l’expressió del nostre temps i no un plagi de les cultures passades».
Bernat Puigdollers, Museu de Montserrat
santaceciliademontserrat.wordpress.com 