La fruïció estètica és felicitat en estat incoatiu, és a dir, d’un començament en creixement constant i indefinit. Qualitativament és el goig més espiritual i el que està amb més consonància amb els anhels més profunds i més elevats de l’ésser humà. És interessant, doncs, aclarir el concepte de felicitat per escatir millor la seva connexió amb la vida estètica. Els grecs de la felicitat en deien eudaimonia, bon daimon. Per a ells el daimon era aquella realitat mig divina i mig humana que envolta l’home, una mena d’àngel o de dimoni, com una aura magnètica que, si és bona, fa que l’home visqui satisfactòriament en el cos i en l’ànima amb benestar i alegria. També Aristòtil parla abastament de la felicitat al seu llibre Ètica a Nicòmac. Per a ell la felicitat es troba en relació directa amb l’areté, és a dir, la virtut entesa com a saviesa pràctica o ètica. És feliç aquell que sap viure bé. A partir de Plató i d’Aristòtil la reflexió filosòfica sobre la felicitat es prolonga en els estoics, en el pensament cristià antic sobre la beatitudo, i en tots el pensadors que han vingut després.
Actualment molts consideren la felicitat com un estat emocional, temporal i sovint efímer, produït per circumstàncies que no sempre controlem. Fent caricatura extremosa diríem que Loquillo i els seus Troglodites rock expressaven aquest concepte de felicitat quan cantaven: “Para ser feliz, yo quiero un camión”… És una versió actual de l’hedonisme antic. Per contra, la filosofia d’arrel platònica continua actualment en aquells que consideren que la felicitat no consisteix en una suma acumulativa de moments plaents sinó principalment en el goig d’un desplegament de les facultats somàtiques i espirituals de la persona. El cèlebre psicòleg, psicoanalista i humanista alemany Erich Fromm (1900-1980) remarca el caràcter dinàmic de la felicitat, com un afany, mai del tot satisfet, entre dos pols: la felicitat de ser i la de tenir, la de donar i la de rebre en un creixement qualitatiu constant.
Aquesta tensió anímica, pròpia de tot creixement, moltes vegades exigeix un esforç que pot arribar a ser penós o poc plaent, però que val la pena de fer amb vistes al resultat final. Les grans experiències positives, que constitueixen el pòsit millor de la nostra vida, són agredolces, són una barreja de goig i de dolor, fruit d’una tensió vital i d’una lluita. No és el mateix el plaer que el goig, sense que vulguem donar una connotació pejorativa al concepte de plaer. Hi ha plaers intensos que no ens fan feliços, sinó que pertanyen a la dinàmica del consum “utilitzar i llençar”. La mandra pot ser plaent però no ens fa feliços, i per contra l’elevació del voltatge intel·lectual i anímic exigeix un esforç de superació dels instints primaris que després es transforma en goig de gran calat. La fruïció estètica neix i creix en aquest medi ambient.
Cal dir, encara, que la fruïció estètica no exhaureix tot l’afany de felicitat; l’amor, per exemple, n’és una altra via d’altíssima importància inherent a la naturalesa humana, però ben mirat, l’emoció estètica i l’amorosa tenen molt en comú i les dues apunten a la superació de la finitud de l’ésser humà, el que Erick Fromm denomina la “separatidat”, el desig de transcendir-se. La fruïció estètica té dos nivells diferents que s’interelacionen; un és el contemplatiu, propi principalment d’aquell que mira o connecta des de fora allò que admira, i un altre és el de l’artista que crea bellesa (poiesis). Quan parlem de vida estètica ens referim a tots dos nivells, però principalment al primer, ja que no tots som “artistes” però tots estimem l’art.
La fruïció estètica lliga amb la transcendència perquè ens fa anar més enllà de la prosa de cada dia, de l’efímer, de l’estretor del que ens és habitual. La fruïció estètica trenca la gàbia en què transcorre la vida ordinària per fer-nos assaborir per endavant realitats intemporals. No és un passatemps, sinó moments fora del temps, potser l’experiència humana més intemporal de totes les que tenim a l’abast, llevat l’èxtasi de la contemplació mística. Quan l’esperit humà traspassa les preocupacions pràctiques i utilitàries de la vida i s’endinsa en la contemplació d’una bellesa que li arriba al cor queda com enlluernat, encisat, com si l’absolut fes irrupció a la seva vida. No es tracta d’una anàlisi formal de les raons que fan que l’obra que està veient sigui bella sinó que hi veu la bellesa preexistent, somiada o intuïda, que de sobte es reflecteix en l’obra que està contemplant. Es tracta del quid divinum sense origen, sense caducitat, necessari, més enllà de totes les contingències, que s’apodera de l’ànima mentre dorm al celler interior, on fermenta la mezè, com diu Plató, és a dir l’embriaguesa del sublim, que els déus inoculen en els poetes.
La vida estètica proporciona aquests moments de plenitud i de felicitat, a vegades poden ser només tres minuts que porten el segells de l’eternitat i que et deixen una marca i record per tota la vida, a vegades són tres hores que passen com un respir i t’han fet perdre el sentit del temps. L’emoció estètica és d’aquelles més intenses i més elevades que ens ofereix la vida. Val la pena educar la sensibilitat de la persona i afinar la ment i el cor per gaudir d’aquests valors que donen densitat i elevació a la vida de l’ésser humà sobre la terra.
Josep de C. Laplana
Director del Museu de Montserrat
santaceciliademontserrat.wordpress.com 