Henri Maldiney (1912-2013), un filòsof francès de la fenomenologia que m’agradava molt en els anys setanta, escrivia: “Le destin de l’art est celui de l’étonnement où s’éveillent les transcendences” (“El destí de l’art és l’esbalaïment on es desvetllen les transcendències”). Entre la nostra vida, que es desenrotlla enmig de coses materials i situacions ordinàries, i la transcendència hi ha un esvoranc profund, una mena d’abisme que se’ns obre sota els peus, el de les nostres pors i angoixes davant el fracàs i la mort, el gran escàndol del sofriment i del mal. Maldiney ens deia que, en aquest context, el fet de saber meravellar-se ja és un pont entre la terra i el cel. El sentiment d’esglai, l’estupor, la sorpresa pot ser un mitjà de connexió entre les nostres angoixes o les nostres joies i el misteri que es troba més enllà de nosaltres mateixos, intuït però mai no aclarit.
Ens cal aprendre a afinar la mirada, ens cal aprendre a meravellar-nos davant d’allò que comprenem, però sobretot davant d’allò que està més enllà de la nostra comprensió, perquè precisament allò que ens supera ens és un repte per al nostre creixement humà. Meravellar-se davant una veritat que besllumem, una persona que coneixem, una realitat nova que ens sorprèn i que el cor ens diu que és una peça fonamental en el puzle de la nostra vida, meravellar-se un cop més davant del paisatge que ens ha vist créixer i on hem viscut les experiències més grans que ens han constituït en allò que som, o davant d’un crepuscle que ens recorda tants d’altres, meravellar-se davant d’un fet o d’una possibilitat o d’una situació que de sobte il·lumina la teva vida, són moments de gràcia, moments en què una persona levita per damunt del seu propi pes i forada el sostre de la quotidianitat ordinària. La vida estètica, oberta a la bellesa i motivada per la bellesa, només pot arrelar en aquelles persones que són susceptibles d’emocions d’un voltatge relativament alt. Els esperits atordits per sensacions superficials, múltiples i efímeres es troben blindats per una crosta compacta que els fa insensibles, o poc sensibles, a les emocions espirituals, i l’emoció estètica és una de les més elevades que ens ofereix la vida. Educar la sensibilitat equival a cultivar viva i transpirable l’epidermis de l’ànima, talment que el contacte amb la bellesa produeixi un cert estremiment, és a dir, toqui fibres molt sensibles de l’ànima. L’art i el sentiment estètic que suscita constitueixen un lloc privilegiat per experimentar aquest estremiment anímic, precisament perquè en l’art batega fortament la tensió entre matèria i esperit, entre immanència i transcendència. En l’art d’arreu i de tots els segles, des d’Altamira i Lascaux, des de l’art aborigen fins al més contemporani, podem endevinar una mena de combat entre presència i absència. La forma artística és un mitjà, entre els més excel·lents que tenim, per expressar realment les dues realitats, les nostres i les que ens sobrepassen, i no solament les expressa, sinó que les uneix i n’esdevé pedra foguera, que fa visible l’invisible, i d’aquí ve l’estupefacció i la meravella.
Van Gogh es preguntava: “Què és això de pintar?”. I es responia: “És l’intent d’obrir un forat en un mur invisible de ferro, entre allò que l’artista vol i allò que pot”. Però Fernand Léger en les seves riques converses amb el P. Alain Couturier treia la conclusió que “la peinture n’est-ell pas faite pour demolir le mur (“l’objectiu de la pintura no és ensorrar el mur”) sinó per a transparentar quelcom d’allò que és a l’altre costat del mur”. El seu alumne, el pintor rus-francès Nicolas de Staël (1914-1955), gran amic de Georges Braque, segurament per influència del seu amic, escrivia: “Sens dubte, l’espai pictòric és un mur a través del qual volen tots els ocells del món i a totes les altures i profunditats”.
Però el fet de meravellar-se fàcilment i amb més o menys intensitat no ho és tot. És solament la porta d’accés a l’experiència estètica, la de l’artista creador o la de l’esteta contemplador, a un moment de plenitud que pot ser instantani, o de tres minuts o d’una estona més llarga en un crescendo que té un punt àlgid i després es fon més o menys lentament. Le Corbusier, l’arquitecte poeta creador d’espais suggeridors en connexió dialèctica amb la llum, explicava la seva experiència creativa d’aquesta manera: “Aleshores una profunditat sense límits s’obre, enfonsa els murs, fa fora les presències contingents i s’esdevé el miracle de l’espai indicible. Es tracta d’una victòria de proporcionament en totes les coses. Jo ignoro el miracle de la fe, però jo visc sovint el de l’espai indicible, coronament de l’emoció plàstica”. L’art i l’emoció estètica que produeix no són elements purament objectius, externs, sinó que impliquen necessàriament, existencialment, el subjecte receptor. Henri Pointcaré escrivia en la seva obra clàssica La valeur de la science: “Una sensació és bella no perquè posseeix tal qualitat, sinó perquè ocupa un lloc determinat en l’entramat de la meva associació d’idees, talment que hom no pot excitar-la sense posar en moviment el ‘receptor’, que es troba a l’altra punta del fil i que correspon a l’emoció artística”.
L’art no està solament en la pintura que contemples, en la música que escoltes, sinó en el cervell i en l’ànima del receptor, en la seva capacitat de connectar amb l’obra artística, de meravellar-s’hi i d’emocionar-s’hi. Acabo amb una cita de Van Gogh treta del seu ric epistolari: “Que n’és d’admirable això de contemplar un objecte i de trobar-lo bell, de reflexionar sobre ell i de retenir-lo en la ment!” Si volem fruir de l’art, ens cal sobretot educar la sensibilitat i aprendre a meravellar-nos. Josep de C. Laplana
santaceciliademontserrat.wordpress.com 