escultura

El santuari d’Arantzazu és un cas paradigmàtic per comprendre el procés de renovació de l’art litúrgic a tot l’Estat espanyol durant els anys de postguerra. Situat a Oñate, Guipúzcoa, fou una empresa revolucionària que trencà motlles i propicià el diàleg entre la vida espiritual i religiosa i l’art contemporani. Malgrat que anteriorment –ens referim a l’Estat espanyol– ja hi havia hagut intents de renovació, cap havia irromput amb tanta força com aquest.

En aquest procés hi jugà un paper fonamental el P. Lete, provincial dels franciscans, que tenen cura d’Arantzazu i són pioners en promoure la cultura i la idiosincràsia basca. El P. Lete creia que l’edifici existent no estava acord amb la importància i el significat del santuari. Per aquest motiu l’any 1950 convoca un concurs on s’hi presenten diversos projectes per ampliar-lo. El guanyador fou el presentat pels arquitectes Luis de Laorga i Javier Saenz de Oiza. De seguida van pensar en encarregar la decoració escultòrica a Oteiza, però el propi escultor refusà la proposta per trobar-la fora de les seves possibilitats. Finalment, però, convençut pels arquitectes i després de guanyar un concurs tancat en el que rivalitzava amb l’escultor Joaquín Lucarini, acceptà l’encàrrec.

El procés va ser lent i difícil. Només el plantejament dels relleus d’Oteiza i la seva realització van necessitar cinc anys de treball. També l’atreviment de les col·laboracions de Chillida, Carlos Pascual de Lara i altres artistes contribuïren a alentir el procés. Però fins i tot el projecte arquitectònic era criticat per les autoritats eclesiàstiques. Tant l’edifici com la seva decoració s’allunyaven massa a nivell formal de la tradició. No hem d’oblidar que en ple franquisme i durant els anys del nacionalcatolicisme era habitual encara l’arquitectura dels “neos” que volia recuperar estils pretèrits. Tanmateix, la sensibilitat religiosa i artística havien canviat i, davant aquest fet, era necessari posar-se al dia. Era un esperit de canvi que es respirava a l’ambient i que acabaria concretant-se amb el Concili Vaticà II.

El conflicte fou elevat a Roma i el Vaticà desaprovà el projecte. Les obres d’Arantzazu quedaren aturades durant anys i les escultures d’Oteiza restaren abandonades durant gairebé dotze anys a la vora d’una carretera propera al monestir. Aquests grans blocs de pedra que representen els apòstols no van ser col·locats a l’indret per al qual havien estat pensats fins l’any 1969.

Oteiza planteja un apostolat atípic, compost per catorze figures, que ha de ser llegit en clau simbòlica. Vol representar el conjunt de la comunitat cristiana que seguí aquells primers apòstols. Apareixen com a remers que guien una gran barca, representada per la coberta de la nau central de l’edifici, similar a la quilla d’una embarcació. Les figures laterals són representades amb angoixa, com si s’estiguessin qüestionant, mentre les dues figures centrals s’abracen, just al centre de la línia sinuosa que travessa tot el relleu de punta a punta. Ell mateix s’hi referia de la següent manera: “Se parte de lo popular vasco, y se proclama la necesidad universal de una fe sobrenatural, ardiente y práctica. La conclusión estética es esta: la solución de una forma está fuera de sí misma. La conclusión religiosa: el ser católico es ser fuera de sí mismo. Conclusión moral: se conserva o se gana solamente lo que se da”.