A l’origen del modern art abstracte

En història de l’art –jo la vaig estudiar d’aquesta manera i la vaig ensenyar així perquè em semblava lògic– dèiem que la modernitat començava amb l’impressionisme francès. Els impressionistes consideraven que la pintura era per damunt de tot un fenomen òptic i que l’ull humà és el millor objectiu per copsar la realitat dels colors i de les formes en les seves constants variacions lumíniques. L’art modern no havia d’inventar escenes ni escenaris, sinó solament “fotografiar” la vida moderna a base de la instantània i de la impressió cromàtica que es produeix a la nineta dels ulls quan aquests perceben el devessall de llum i de colors, que vistos des de prop poden semblant caòtics, però que la nineta humana, en fondre’ls, els percep en la seva globalitat. Es tracta de l’essència del fenomen visual. Això significava una “desacralització” molt gran del que fins aleshores s’entenia per l’art de la pintura i certament era un pas endavant molt important. A partir de l’impressionisme es va produir com una cataracta d’-ismes, o estils nous (puntillisme, neoimpressionisme, fauvisme, cubisme, art dada, futurisme, surrealisme, etc.) que es van anar succeint, superposant, complementant o sovint descartant-se i invalidant-se mútuament, però tots aquests estils perduren en l’intent de donar forma i figura a allò que es veu.

BODINIER 1
Guillaume Bodinier. “Vista de la costa prop de Capri” (1924). Museu d’Angers

Aquest enfocament de l’art és d’arrel positivista, gairebé mecanicista, ha predominat durant més d’un segle i encara es troba en vigor en moltes instàncies. Tanmateix actualment es troba contrapesat per una altra visió de l’art que no subratlla tant la forma externa com l’esperit que batega al darrere de cada sensibilitat artística. Els artistes i els teòrics de l’art partidaris de l’abstracció fan arrencar la veritable modernitat dues o tres generacions abans que no aparegués l’impressionisme francès. La modernitat i el rejoveniment de l’art va trobar unes fonts ideològiques i unes manifestacions plàstiques quan els artistes van deixar de copiar allò que veien amb els ulls de la cara per expressar allò que sentien en el fons de l’ànima.

L’art és un fenomen òptic, naturalment, però l’interès principal no recau en l’exterioritat objectiva, sinó en la interioritat subjectiva de l’artista. La substància artística d’una obra rau en el sentiment i en l’anima de l’artista, expressada amb formes i colors, que reïxen a transmetre un missatge absolutament personal, covat a les cavernes de l’ànima. No hi ha tema, no hi ha discurs, no relata cap història ni ens vol convèncer de res. Aquest art vol parlar més al cor que al cervell.

TURNER 2
William Turner. “Platja de sorra a Calais amb marea baixa” (1830). Lancashire Bury Art Gallery

En realitat aquest canvi de perspectives i d’opcions arrenca del moviment romàntic anglès i alemany i desprès s’estén, com una taca d’oli, per tot arreu però mai de manera homogènia, sinó que apareix i desapareix de manera intermitent. Natura non facit saltus, “la naturalesa no fa salts”, deien els antics; tot s’implica i procedeix pausadament, fins que, per sorpresa, es desclou la novetat que es trobava implícita des de molt abans.

“El cor té raons que la ment desconeix”, va sentenciar Pascal dos segles abans. Els romàntics no desacrediten la intel·ligència ni menyspreen la naturalesa, però faran de les “raons del cor” la talaia des d’on pensen i contemplen la natura i la vida. Per als romàntics i per a aquells que valoren les “raons del cor”, quan a la vida i a l’art els manquen la dimensió personal i íntima de la persona, tot queda reduït a pura formalitat, eixarreït i superficial. La Natura és bella per ella mateixa, però quan l’home la grapeja, inevitablement la desvirtua. Era la reacció romàntica al neoclassicisme imperant arreu i potenciat encara per l’entorn de Napoleó. Ho expressen molt bé aquells versos de William Wordsworth, de 1798:

Sweet is the lore which Nature brings
Our meddling intellect
Mis-shapes the beauteous forms of things:
We murder to dissect.
(Dolç és allò que ensenya la Natura / el nostre intel·lecte tafaner / desfigura les belles formes de les coses: / matem per a dissecar).

FRIEDRICH 4
Caspar David Friedrich. “Monjo davant del mar” (1808-1810). Berlin Museu Nacional

En realitat, l’art comença a obrir horitzons de modernitat quan els artistes europeus es deixen amarar del romanticisme subjectivista que surava dels escrits protoromàntics de Johann Wolfgang Goethe, de la filosofia i de la poesia alemanya del començament del XIX, com Friedrich Schiller, Novalis, Hoffmann o Friedrich Hodderlin. En la pintura es manifesta clarament quan els artistes s’adonen que l’Art amb majúscula està molt per damunt de la norma i dels imperatius acadèmics, que l’art no és fora sinó que el porten ells dins de l’ànima i que constitueix un univers infinit que cal investigar.

Com una taca d’oli aquesta manera de pensar i de sentir l’art s’escampa per tot arreu. Charles Baudelaire, escriptor i poeta, tot comentant la pintura del Salon de París de 1846, escrivia:

«El romanticisme no consisteix en l’elecció dels temes ni en l’exactitud de la seva reproducció. Per damunt de tot és una manera de sentir. Estic convençut que el romanticisme és l’expressió més nova i actual de la bellesa. I dir romanticisme és dir art modern, és a dir, intimitat, espiritualitat, color i empenta cap a l’infinit, expressats per tots els mitjans propis de les arts.».

800px-James_Abbot_McNeill_Whistler_012
James Abbot McNeill Whistler. “Nocturn en negre” (1872). Detroit Institute of Art

Avui dia, tots els artistes contemporanis compromesos amb l’abstracció en les seves diverses formes no deixen de mirar i d’admirar moltes obres d’artistes com J. M. W. Turner, John Constable, James McNeill Whistler i, sobretot, de Caspar David Friedrich (1774-1840), que suggereixen l’avantsala de l’abstracció moderna. Certament aquesta va néixer de forma programàtica amb Kandinsky, Piet Mondrian i Kazimir Malievitx. En el naixement del sentiment del romanticisme confluïen un corrent cristià i un corrent panteista; en l’origen de l’abstracció programàtica trobem igualment un component del misticisme rus i de la teosofia. El cas de la sueca Hilma af Kint (1862-1944), teòsofa convençuda i amiga de fenòmens paranormals, va ser una pionera de l’art abstracte amb la seva opció de pintar amb formes geomètriques allò que és invisible. La seva obra, de 1906, va precedir la de Kandinsky i la dels altres abstractes que assoliren més fama que ella.

No ens n’estranyem! La història de l’art, com la de les idees, no sempre neix d’una deu clara i pura. Més aviat és un rierol tèrbol que agafa influències d’ací i d’allà, que va prenent potència i que es purifica a mesura que fa el seu recorregut, que desapareix i que torna a aparèixer transformat i deferent de com l’havíem estudiat i descrit. El cas de l’art abstracte també és així.

Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat

 

Anuncis