La mística dels pioners de l’art abstracte (III). Malèvitx: entre l’ateisme i la mística

La dimensió mística i espiritual que hem detectat en Kandinsky i Franz Marc la podem observar, tan transmutada com vulgueu, però anàloga amb la d’altres artistes de l’abstracció geomètrica, com per exemple Kazimir Malèvitx (Kiev, 1879-Sant Petersburg, 1935). Malèvitx era fill d’un pare polonès emigrat a Rússia i de molt jove la família el va predestinar perquè fos sacerdot. No va arribar mai a ser-ho; ben al contrari, ja de jove es va declarar ateu furiós i anticlerical, però el rerefons místic és subjacent en la seva obra, en els seus escrits i en les seves accions. Com els altres pintors de l’avantguarda russa, ja des de la seva formació acadèmica es decantà decididament per la pintura francesa de l’Impressionisme tardà i del Fauvisme i després del neo-primitivisme rus, que volia empeltar ètnia russa amb la modernitat.

El 1915, durant la Primera Guerra Mundial, Rússia es trobava perplexa per la influència política i cultural de la zarina Alexandra i el seu mentor Rasputin, immersa en un sentiment general de màxima decadència. Doncs en aquest ambient dominat pel sentiment d’haver tocat el fons de l’abjecció, Malèvitx reacciona i proposa una esbandida general no solament de l’ordre establert, com ja feien els líders revolucionaris, sinó també de l’art establert i dels conceptes artístics imperants. El 1915 Malèvitx va pintar “sota inspiració divina” el Quadrat negre sobre blanc, (80 x 80 cm) que consisteix exactament, ni més ni menys, en un quadrat negre sobre un fons blanc. Aquesta obra esdevingué programàtica i clau en el desenvolupament de la pintura d’avantguarda del segle XX, i és reproduïda en tots els manuals que tracten de les avantguardes del segle XX. Fou presentada al públic per primera vegada a l’anomenada “Última Exposició Futurista 0.10”. Malèvitx va considerar que aquesta obra era l’expressió plàstica més senyera de la seva teoria artística que denominava el Suprematisme. “El Quadrat negre –va dir Malèvitx– és la cara de l’art nou, el primer pas cap a la pura creació”.

Uns anys més tard, Malèvitx explicava extensament en el “Manifest Suprematista” el que aquest moviment havia significat per ell, arran d’aquella exposició del 1915, en plena Primera Guerra Mundial. Deia: “Enmig dels meus esforços desesperats per a alliberar l’art del llast de l’objectivitat em vaig refugiar en la forma del quadrat i vaig exposar una pintura que només representava un quadrat negre sobre un fons blanc. Els crítics i el públic s’exclamaven: “S’ha perdut tot allò que havíem estimat. Som n mig d’un desert”… Consideraren aquest quadre incomprensible i perillós. No es podia esperar altrament. L’ascensió cap a les altures de l’art no objectiu és fatigosa i plena de turments i, tanmateix, ens fa feliços. A cada passa que fem en aquesta direcció, els contorns de l’objectivitat s’esfumen i finalment tot el món dels conceptes objectius, tot allò que havíem estimat i que constituïen la nostra vida, es tornen invisibles. Ja no hi ha imatges de la realitat, ja no hi ha representacions ideals. Efectivament, ens trobem en un desert! Però aquest desert està ple de l’esperit de la sensibilitat que tot ho amara. Aleshores ja també em vaig sentir pres d’una gran inquietud que prengué les proporcions de l’angoixa, quan vaig haver d’abandonar el món de la voluntat i de la representació en què havia viscut i creat i en el qual havia cregut”.

Al magí de tothom la pintura artística és el fulgor estètic d’unes formes manllevades de la naturalesa i de la vida real o somiada. Però Malèvitx opta de manera contundent i exclusiva per la pintura-pintura sense referències externes, com mai no ho havia postulat cap artista ni cap teòric de l’art fins aleshores. A molts els pot semblar que la proposta de Malèvitx era una simple boutade que pot fer qualsevol persona no professional, però cal tenir en compte que Malèvitx fou el primer artista famós que la va proposar i que la va defensar a tort i dret. El Suprematisme proclama, com cap altra teoria, que la pintura és via i meta final de la pintura sense cap altra connotació. És la negació més contundent de la imitació de la naturalesa, més que l’expressionisme, més que el dadaisme, més que el cubisme, a favor de l’abstracció més contundent.

Malèvitx combina el misticisme rus de l’estil de Tolstoi amb un ateisme i un anticlericalisme explícit i militant. El seu ateisme, però, és per damunt de tot un rebuig de la religió oficialista que havia viscut en els seus anys joves. Malèvitx professa una mena de panteisme com era molt comú en alguns artistes i poetes del canvi de segle. Nega l’existència d’un Déu personal, que només és un producte humà, però se sent imantat per l’energia divina, de Quelcom indefinit i indefinible, del qual no podem saber res ni en podem parlar, però que és al darrere de tot i que condueix inexorablement la història de la humanitat. Per un esperit galvanitzat per aquest Absolut, com era Malèvitx, el Suprematisme esdevé per a ell una via mística per ensumar-lo i respirar-lo. El 1917 –l’any de la Revolució Soviètica amb la qual estava involucrat en certa manera– escrivia a un amic seu: “Jo em sento ben perdut; però crec que he trobat un camí de salvació en això que veus ací: un quadrat negre sobre un fons blanc”. A la revolució social del moment, Malèvitx n’afegeix una altra d’espiritual que ha de marcar els nous temps, però Malèvitx anirà modulant segons les circumstàncies variants del boltxevisme.

El 1920, Malèvitx publica l’opuscle Dieu n’est pas détröné, un al·legat de to exaltat entre apocalític i profètic que oscil·la constantment entre els plantejaments estètics, les ressonàncies cristianes i el sentiment panteista. Malèvitx se sent hereu, alhora místic i anàrquic, d’aquells profetes cridats, pel designi diví, a enderrocar els ídols figuratius en nom d’un Déu que no té figura ni forma i que prohibeix als humans, en nom de la suprema transcendència, de fabricar-se ídols. La lluita entre figuració i abstracció per a Malèvitx no és altra cosa que l’expressió dialèctica de la lluita entre matèria i esperit, que nia en l’interior de cada home i que ultrapassa el nivell psicològic individual, perquè és quelcom constitutiu de l’ésser humà.

Aquests plantejaments de Malèvitx no quadraven amb el marxisme doctrinari del Partit Comunista de Lenin. A partir del 1922, el realisme socialista va ser preceptiu a la Unió Soviètica i les formes que no s’hi ajustaven van ser bandejades com a estils elitistes i decadents. Va ser la fi del Suprematisme i del constructivisme, però Malèvitx gaudia d’una gran fama a l’estranger i l’utilitzaven com a propaganda del règim. Però quan arriba al poder Joseph Stalin, que era inculte, elemental i impulsiu, Malèvitx no tingué més remei que doblegar-se als imperatius del Partit o anar al Gulag o ser depurat com els seus amics i seguidors que no tingueren la seva sort. Malèvitx acabà el seu itinerari artístic fent cubisme figuratiu i la pintura realista que tant havia
bescantat.

Malèvitx afirma moltes vegades que la seva pintura i que la pintura abstracta no té res de cristiana. La creu, que és un del signes més presents a les seves composicions, té un sentit cosmogònic de confluències o encreuament de forces o punt de partença de tensions adreçades a una transfiguració del món. Tanmateix aquest plantejament d’un Malèvitx que vol ultrapassar l’àmbit religiós està fortament marcat pel cristianisme i d’aquesta manera és percebut per la majoria dels humans. Una creu sempre evoca la Creu. També el cristianisme ha integrat en la seva simbologia els significats cosmològics i precristians d’aquest signe, veient-hi una prefiguració evangèlica.

En l’anhel de transcendència panteista a la seva manera i en seva recerca mística a base de trencar vels i d’ultrapassar fronteres, que són la pedra foguera del seu art i dels seus plantejaments artístics podem besllumar molts elements d’arrel fortament cristiana, com poden ser: l’espera d’un món nou, l’anunci d’uns temps nous que ja s’albiren, el despullament d’un mateix i de la mundanitat ambiental; el refús mateix de la figuració lliga amb el manament bíblic de no pretendre enquibir en formes materials allò que és essencialment espiritual. La revalidació del món interior i l’apel·lació a ulteriors relacions amb l’invisible són factors de l’ascètica i de la mística cristiana que Malèvitx comparteix després de despullar-los de tota connotació confessional. L’art abstracte, tal com el formula i el presenta Malèvitx, és perfectament susceptible d’una relectura teològica a un nivell potser més profund que qualsevol altre estil artístic. El diàleg art abstracte i fe cristiana pot resultar mols fecund per a les dues parts.

Josep de C. Laplana
Director del Museu de Montserrat