Sean Scully: “Per arribar a l’emoció necessito passar per l’estructura”
Albert Mercadé: El teu art és eminentment abstracte, però alhora remet a la natura, tal i com demostren moltes de les teves sèries, inspirades en la teva Irlanda natal. Quina connexió creus que existeix entre les obres que has fet a Santa Cecília i l’entorn natural de Montserrat?
Sean Scully: Quan amb la meva dona vam arribar a Barcelona, escapant dels sorolls de la ciutat, anàvem sovint a Montserrat. Ens perdíem pels diferents camins de la muntanya, que sens dubte té una gran presència i singularitat. Tot i que és volcànica, és una muntanya suau i amable, no esfereïdora, que no dóna sensació de perill. Des d’allà dalt, la vista és bellíssima i d’una gran presència espiritual. D’altra banda a un artista li és impossible renunciar a la seva pròpia ànima. Estem fets del que vam viure i sentir durant els primers vuit anys de vida. La meva connexió amb la matèria del món és molt forta. No sóc un místic, com Rothko; estic més aviat entre Rothko i Picasso, perquè tinc un gran sentit de la matèria, de la brutalitat de la vida. Si, reconec que estem fets de matèria, som cos; però un cos amb l’ambició d’arribar a ser espiritual. La meva obra és una combinació de les dues ambicions. Vull copsar la llum de l’espiritualitat, però també el pes de la vida, de la matèria i de la natura. Hi ha un quadre a Santa Cecília –Landline Cecilia–, en el qual es pot apreciar la influència del mar. Landline fa referència a l’horitzó, la línia entre el cel i la terra, entre el mar i la vora del mar. És una referència a aquesta línia que ens fascina als homes des dels orígens del món.
AM: Respecte a l’obra Landline Cecilia que esmentes, advertim un component visiblement matissià, de joie de vivre. Com justifiques aquesta actitud vital en un context espiritual?
SS: Tinc una forta connexió amb Cézanne. És un pintor que amb insistència va pintar la mateixa muntanya. Jo també sóc un artista de repeticions. En aquesta actitud hi ha quelcom d’humilitat. És un art de dedicació, més que d’invenció. La repetició ens permet assolir la profunditat amb el temps. Cézanne va dir en una ocasió: ‘Al final tot el que tinc és la meva petita emoció’. Com a artista va ser bastant sistemàtic, mecànic i geomètric. Jo també ho sóc. Tinc un bon sentit de l’estructura; però com Cézanne, el meu és un art emotiu; vull combinar totes dues coses. Per arribar a l’emoció necessito passar per l’estructura.
AM: Aquest sentit de la repetició remet a una tradició concreta dins la modernitat, que reivindiquen artistes com Morandi o Ramon Gaya. Repetició, en efecte, uneix l’art i l’espiritualitat: el pintor insisteix en unes formes com el monjo en la pregària. Què és l’espiritualitat segons Sean Scully?
SS: Penso en el món com a família. Per mi no hi ha diferència entre els éssers humans. Cada ésser humà té més coses en comú amb els altres que diferències. El més important per a mi és el que ens uneix. Per això treballo amb formes bàsiques, en un llenguatge que qualsevol persona pot reconèixer; potser no l’entén, però sí que el reconeix. Jo podria ser un hindú, perquè als hindús els interessen totes les religions. Cada ésser humà és sagrat, té ànima, potser amb l’única excepció de Hitler! Per això tots tenim un sentit de l’espiritualitat. És una realitat que experimentem viatjant pel món. En qualsevol país trobaràs l’experiència d’humanitat.
santaceciliademontserrat.wordpress.com 