Follow the heart

Fr. Paul Anel
Director de la Secció d’Art de la Heart’s House, Brooklyn, Nova York.
Publicat a Compassion Land, 12 de febrer de 2015.

paul anel

Per primera vegada una exposició antològica de Sean Scully viatja a terres de la Xina; però no és solament això, és ben bé la primera vegada que els museus xinesos consagren una retrospectiva a un artista occidental com a tal. Ara que la Xina s’ha fet notar darrerament en el món de l’art pel seu art «pop», irònic i polític, és sorprenent i revelador que l’honor d’aquesta primera exhibició hagi estat concedit no a un dels «rock-stars»  del «pop art»  –a un Damien Hirst per exemple, o a un Murakami– sinó a Sean Scully, un artista silenciós i contemplatiu. Aquesta retrospectiva històrica ens ofereix l’ocasió d’abocar-nos a una obra que s’ha obert pas progressivament, sense tambors ni trompetes, per la força de la seva elegància i de la seva profunditat, una obra a part, que escapa de totes les classificacions.

Sean Scully, al seu estudi de Barcelona, juny de 2015. / Foto: Raül Maigí
Sean Scully, al seu estudi de Barcelona, juny de 2015. / Foto: Raül Maigí

El títol Follow the heart ja indica la font, la raó de la seva obra. D’on surt? Què ha impulsat a aquest home a pintar les faixes horitzontals o verticals, pacientment, apassionadament des de fa cinquanta anys, molts d’ells passats  en l’obscuritat, a contracorrent d’una cultura que magnifica la variació i la immediatesa? Si la pintura de Sean Scully és humana, emotiva, és perquè no pertany a aquella mena d’artistes que segueixen, espremen i il·lustren una idea de caràcter polític, filosòfic o religiós. És a dir, si avui dia Scully és un dels artistes més reconeguts del món, no és perquè s’hagi fet un nom seguint i estimulant les modes i els gustos del moment, com els artistes enginyosos a fer surf sobre els corrents dels mercats internacionals de l’art. Mai no ha cercat ansiosament l’èxit i fins i tot l’ha desdenyat emprenent unes vies d’austeritat difícils, gens afalagadores; ben al contrari, Sean Scully sempre ha cregut en el seu art; ha treballat amb fe, convençut que és la qualitat de la seva obra i la seva vitalitat interior allò que, amb el temps, suscita una atracció envers ella no passatgera, no superficial, sinó real i duradora.

Sin título-40

El títol Follow the heart (segueix el cor) ens dóna la clau de comprensió de l’obra de Scully, de la seva frescor i també del secret de l’extraordinària perseverança del seu autor. Deia Henri Matisse: «En pintura cal partir d’un objecte. La sensació arriba tot seguit. No partim del buit. Els pintors que avui anomenem abstractes, em sembla que molts d’ells parteixen del buit. Són gratuïts, els manca alè, més inspiració, més emoció, defensen un punt de vista inexistent; fan imitació de l’abstracció» (André Verdet, 1952). Doncs bé, jo defenso que Sean Scully no parteix del «no res» –partir d’una emoció qualsevol, d’una idea o d’una moda és partir del no res, o almenys de ben poca cosa–, Scully parteix d’un amor, és a dir, d’una relació gratuïta i fecunda amb alguna cosa que l’artista contempla. Aquesta «cosa» i aquest «amor» es declinen de tres maneres, segons considerem la composició material dels seus quadres, el seu tema formal o la seva funció, és a dir, la seva relació amb l’espectador.

Sin título-38

A primer cop d’ull, allò que crida l’atenció de l’espectador és la bellesa dels colors, la riquesa de les textures i l’equilibri de les formes. Scully estima la matèria. D’entrada, no la instrumentalitza amb finalitats simbòliques o narratives, sinó que l’estima per ella mateixa. En la pintura de Scully hi ha bellesa, reïx a suscitar plaer en aquesta bellesa, plaer de pintar i plaer de contemplar. Pel que fa a l’ordre dels seus quadres, la «reixa» fa recordar els anys que han nodrit la vida del pintor i que han donat forma al seu imaginari. Durant els anys 60, quan vivia a l’extraradi de Londres, l’horitzontal i el vertical emergeixen en la seva pintura com a evocació de la ciutat, dels seus carrers, de les seves llums. El 1969, Scully descobreix el Marroc i es meravella del seu art de conjuminar amb elegància el color i la geometria, particularment en els teixits i les catifes. En els anys 90 viatja a la República Dominicana i fotografia amb entusiasme les façanes de les cases fetes amb planxes usades, escrostonades, com si formessin una autèntica composició abstracta i tanmateix humana, tan «figurativa» que el cor atent sap llegir entre ratlles la història, la vida i el sofriment dels qui les habiten. Finalment, la magnífica sèrie dels «murs de llum», en la qual la matèria de les seves pintures assoleix una llibertat i una expressivitat encara més grans; representa el camí d’un retorn a les seves arrels irlandeses i en particular al descobriment dels centenars de murs d’Aran, en què les pedres seques es disposen sòlidament, naturalment, en sentit horitzontal i vertical. A la pintura de Scully escau molt bé allò del film Kes, de Ken Loach. Quan el jove Bill mostra el seu falcó al seu instructor, aquest, admirat, li pregunta si l’animal ha estat domesticat, i el jove li respon indignat: «No, mestre, és salvatge, però té la seva dignitat. No l’he domesticat, només li dono ordres i les obeeix». En Scully, la matèria no està domesticada, sinó ordenada; segueix el seu ordre natural, la seva llibertat.

Sin título-13

Però els temes dels quadres de Scully no són ni els murs d’Aran, ni les façanes de les cases, sinó l’home que les ha construït i que s’hi resguarda. El seu treball neix d’un amor i d’una recerca del rostre humà. En un món que llisca cada cop més cap al materialisme, Sean Scully pinta a contracorrent: tot partint d’obres humanes, materials, es remunta cap a la font espiritual. Com un detectiu que cerca dilucidar un crim, Sean Scully cerca desembrollar el misteri de l’home i, per arribar-hi, segueix les petjades deixades per l’home en les seves obres; d’aquesta manera es remunta dels efectes a la causa. Sota el pinzell de l’artista les bandes horitzontals i verticals perden el seu caràcter abstracte i esdevenen riques experiències humanes: allò que apassiona l’artista és primer de tot la relació que s’estableix entre els requadres de color; i aquesta relació, deixada deliberadament lliure, oberta, expressa tot l’espectre de les relacions humanes, de la violència, de la solitud fins a la tendresa i l’amor. I ja que l’amor suposa la llibertat i la llibertat implica imperfecció. Com a expressió del seu caràcter lliure, imprevisible, imperfecte, l’artista no declara mai la guerra a les imperfeccions de la seva pintura pel que fa als cantells; ben contràriament, per exemple a les línies acuradament, rígidament delimitades d’un Pietr Mondrian. Cada quadre de Scully té un punt de referència fora d’ell mateix: un rostre estimat, un lloc, una experiència, sovint identificada amb el títol de la seva obra: Liliane, Lear, Maestà, etc.

Sin título-18

Hi ha encara un tercer amor darrere del pinzell de Scully: l’amor envers aquells als quals és destinada la pintura. Aquell que es deixa «tocar» per una obra de Scully, com per tota veritable obra d’art, se sent embolcallat per quelcom de més gran.  No es tracta tant del fet d’estimar aquesta pintura, sinó sobretot de la sorpresa de ser estimat: algú ha treballat de valent i llargament per oferir-me aquesta experiència, per obrir-me aquesta finestra al seu món interior, a la seva contemplació, al seu amor d’ésser. «Treballo sempre amb vista a fer accessible als altres la tendresa del meu cor», escrivia el 1945 a Sor Jacques-Marie Henri Matisse, l’artista que sens dubte és el més proper a Scully. L’obra de Scully mai no és una «expressió d’ell sol», fantasista, subjectiva, solipsista, sinó un mitjà pel qual l’artista explicita la raó per la qual ell estima tan intensament allò que mira i ens fa participar de la seva contemplació i de la joia que en brolla. Un dia en què totes les obres d’una sèrie de gran format es trobaven arrenglerades en el seu estudi a Chelsea, tot esperant de ser embalades i transportades per a una exposició, el seu fill Oisin, que aleshores tot just començava a caminar, va recórrer tot l’estudi anant d’un quadre a l’altre, fent-los un petó. Sean Scully, evocant aquest record, em comentava tot somrient: «El nen beneïa aquests quadres per la funció que havien d’acomplir en el món, fora de casa». Allò que precisa el valor d’una obra no és la quantitat d’hores que l’artista hi ha esmerçat, sinó més aviat allò que produeix l’obra en els cors que la reben.

Des d’un punt de vista artístic, Sean Scully és d’aquells solitaris que paradoxalment són els veritables protagonistes de la història de l’art: el seu art extreu la seva substància d’una contemplació viva de la realitat i d’un entramat d’influències que enfonsa generosament les arrels en la història de l’art; però ho fa per establir-hi unes relacions tan personals que desborden tot moviment artístic i tota classificació general. En el cas de Scully caldria proposar en un primer lloc d’aquestes relacions nodrisseres els noms de Mondrian, Rothko, Morandi o Matisse i, submergint-nos més al fons, Duccio i Cimabue. Però quan el vaig trobar per primera vegada li vaig preguntar qui l’havia influenciat més, quina influència havia estat la més decisiva per fer d’ell l’artista que és actualment; ell em va donar una resposta totalment inesperada, em digué: «La meva àvia. Va exercir una gran influència en mi. Era una persona molt religiosa. Era una emigrant d’origen irlandès, que tingué set fills que va criar i educar ella sola. Treballava sense parar: set dies a la setmana i fins 18 hores diàries. I tenia un ànim extraordinari. Era una dona molt senzilla però hi tenia una retirada de noblesa. Tenia de natural un goig de viure, un gran amor a la vida». Encara és aquest record i aquesta expressió («a joyful grasp on life»), un amor a la vida, allò que expressa millor la font d’on neix l’obra de Sean Scully: un amor de la vida que és al mateix temps treball, fecunditat i goig de viure.

Anuncis