Ja anteriorment us vaig anunciar que havíem de parlar més extensament del matrimoni De Menil, fundadors i mecenes de la Rothko Chapel de Houston, Texas. Les seves opcions i la seva activitat són un punt de referència per als projectes del nostre Institut Art i Espiritualitat. Jean Marie Joseph de Menil (París, 1904 – Houston, 1973) era fill del baró Georges de Menil, un títol nobiliari atorgat per Napoleó. Era un banquer exitós, vicepresident de la Banque Nationale pour le Commerce et l’Industrie durant els anys 30. El 1931 es va casar amb Dominique Schlumberger (París, 1908 – Houston, 1997), matemàtica i productora de cinema, protestant i hereva de la gran fortuna familiar de l’empresa petrolera Schlunberger S. L., fundada el 1919, que esdevingué la més important mundialment en el seu gènere. Dominique va entrar en l’esfera d’amistats ecumèniques del dominic Yves Marie Congar, i el 1932 es va fer catòlica.
En esclatar la Segona Guerra Mundial, fugint de l’ocupació nazi, els De Menil van abandonar París, el 1941, i es traslladaren als Estats Units, on establiren la seva residència a Nova York i després a Houston, Texas, on van implantar la seu central de la seva companyia petroliera. L’encontre dels De Menil amb el dominic P. Marie-Alain Couturier, el 1945, va ser decisiu. Aquest dominic francès es trobava refugiat als Estats Units per motius de la guerra. El P. Congar els havia inoculat la passió per l’ecumenisme i ara el P. Couturier els havia obert els ulls i comunicat l’entusiasme per l’art modern i d’avantguarda, talment que en pocs anys els De Menil esdevingueren uns dels més grans i perspicus col·leccionistes. De bon antuvi adquiriren obra de Cézanne, Picasso, Braque, Henri Matisse, Fernand Léger, i després anaren ampliant la col·lecció amb obres de De Chirico, Max Ernst, Victor Brauner, René Magritte, Man Ray, Yves Tanguy, i a partir dels anys 60, Mark Rothko, Jasper Johns, Barnett Newman, Robert Rauschenberg, Cy Twombly, i encara peces dels moviments Pop Art i d’art minimalista. Amb totes aquestes obres, més una gran col·lecció d’art de les Cíclades, grecoromà i bizantí, més art aborigen del Pacífic, més els frescos del segle XIII procedents d’una església de Xipre, uns 16.000 objectes escollits de gran interès, els De Menil van afaiçonar un museu obert al públic.
Aquestes dues passions, l’ecumenisme i l’art d’avantguarda, es van fondre en la idea de fundar una capella ecumènica i interreligiosa, ornada amb les pintures de Mark Rothko. Explicava Dominique: “Tan bon punt vaig entrar al taller de Rothko i hi vaig veure la doble sèrie de pintures fosques i d’un vermell pujat vaig tenir l’evidència que el lloc propi d’aquelles pintures havia de ser una capella”.
A Houston funcionava des de 1947 la universitat catòlica Saint Thomas, fundada pels pares basilians. Els De Menil esdevingueren uns esplèndids mecenes d’aquella universitat, sobretot quan volgueren ampliar-ne el campus. El 1959 van fundar l’Art Department d’aquella universitat que es va fer famós pels primers catalogues raisonnés de René Magritte i Max Ernst. Els De Menil van voler associar la fundació de la seva Rothko Chapel amb la universitat de Sant Tomàs i construir-la en el campus que ells havien regalat als basilians, talment que en fos un annex i que se n’encarreguessin del seu funcionament. Tanmateix el basilians no es van mostrar disposats a gestionar un espai obert a les creences més diverses.
La Rothko Chapel es va haver de construir fora del campus universitari i el projecte primitiu d’una capella catòlica oberta ecumènicament a altres confessions i religions va quedar col·lapsat. Per mor de les circumstàncies, més que no per voluntat dels fundadors, la Rothko Chapel és gestionada per una associació civil, i ha esdevingut un lloc neutre dedicat a experimentar el silenci, a mig camí entre el sagrat i el profà, que acull indiscriminadament cerimònies i expressions religioses d’allò més variades.
El cas de Santa Cecília de Montserrat és ben diferent. La intervenció de Sean Scully no ha estat mai objecte de suspicàcia. Ja des del primer moment, i amb el consentiment sincer i explícit del pintor, va ser acordat que aquesta església no seria secularitzada i no deixaria de ser l’església que havia estat sempre per a convertir-se en un museu laic. L’altar havia de romandre al seu lloc per celebrar el culte catòlic sempre que calgués. Scully no solament hi estava d’acord sinó que en els seus projectes figurava remarcar la importància de l’altar i d’accentuar el caràcter cristià del lloc amb una creu presidencial. Tanmateix, del final dels anys seixanta fins a l’època actual el panorama cultural i eclesial ha canviat molt. El binomi Art i Espiritualitat és viscut d’una manera més amable per part de les dues bandes, la religiosa i la laica. La sacralitat d’un lloc insigne per l’art i per una història i una tradició religiosa que té arrels profundes no molesta ningú. En aquest terreny en què conflueixen el sentiment estètic i la interioritat espiritual que ratlla la transcendència religiosa allò que és comú és més fort que les diferències d’uns i altres talment que la simbiosi no solament és possible sinó avantatjosa i desitjable.
La Rothko Chapel va aterrar a Texas com un meteorit i s’ha incrustat en el paisatge com una àrea de descans de l’esperit vora una autopista. Santa Cecília de Montserrat és un cas ben diferent. Té les seves arrels a la Catalunya Carolíngia del segle X, quan el nostre país prenia la fesomia europea que el defineix per sempre i no podem ni volem renunciar a aquesta dimensió. Catalunya no és Texas ni Santa Cecília serà una rèplica de la Rothko Chapel. L’abadia benedictina de Montserrat, a la qual pertany la propietat, continua vetllant pel caràcter monàstic d’aquesta església. Amb tot, l’Institut Art i Espiritualitat Sean Scully, annex al Museu de Montserrat i lligat també a l’abadia benedictina, promou en aquest recinte de Santa Cecília de Montserrat activitats no expressament cristianes ni confessionals, sinó simplement espirituals obertes a creients i no creients, cristians i no cristians. És impressionant, profètic i premonitori que l’acta fundacional de Santa Cecília de Montserrat, datada el 25 de maig del 945 comenci amb aquestes solemnes paraules: Reuerentia diuini cultus multiplex in multis impletur (“La reverència del culte diví es pot acomplir de moltes maneres”). Tenim ganes de fer-ho i esperem de fer-ho amb la dignitat i amb la dedicació que demana un objectiu tan alt.
Josep de C. Laplana
santaceciliademontserrat.wordpress.com 