Entrevista a Sean Scully (part 3 i final)

“La meva vida és un viatge cap a la llum”

'Sean Scully realitzant una de les tres pintures a l'Espai d'Art Sean Scully'. Foto: Albert Mercadé
Sean Scully realitzant una de les tres pintures al fresc, dins l’Espai d’Art Sean Scully. Foto: Albert Mercadé

Albert Mercadé: El teu concepte d’abstracció reacciona contra el purisme de Mondrian, contra allò que Ortega i Gasset anomenava “la deshumanització de l’art”. Tu proposes, en canvi, una rehumanització de l’abstracció. Com aconsegueixes aquest repte?

Sean Scully: Jo vull retornar l’abstracció a la gent. Un amic meu em va dir un dia que jo faig abstracció popular. El meu treball és fer-la disponible per la gent. Jo vinc de la pobresa. Una pobresa profunda. No parlo de pocs diners, parlo de no tenir casa, de no tenir menjar; quan era petit, vivíem al carrer. Per això sempre m’identifico amb la gent. Parlo amb qualsevol persona, no faig diferències. No hi ha ordre d’importància. M’agradaria fer créixer un cos de treball disponible per ells. No sé si és possible, és una ambició.

Holly és una obra dolorosa, feta poc després de la mort de la teva mare. Per què vas escollir aquesta obra com la primera a presidir Santa Cecília?

El meu punt de referència va ser una obra dedicada a la meva mare, perquè sóc el seu producte. Era una dona molt forta. Vaig pintar un grup de quadres per a ella, que vaig titular Holly. Els colors són vitals i tristos a la vegada. Hi ha un gran sentit de la meditació.

La obra Holly té força; és rigorosa, severa, i les finestres van ser pintades a Barcelona. Tinc les fotos d’aquestes obres pintades aquí en aquest taller. La gran placa d’acer que sustenta les 14 pintures va ser feta fora, amb artesans, com una obra conceptual perquè has d’imaginar i fer-ho i confiar en els altres treballadors. M’agradava la idea de mur i de fer quelcom molt fort i pesat. Jo pensava en la idea d’un gran ferro de mur brutal, de metall, però amb finestres, empelts. Un mur obert. Pesa enormement, com un cotxe. És com un objecte-pintura en un edifici de pedra mil·lenari. Hi ha una correspondència. Per suposat, el color té un contingut simbòlic. És un viatge des de la terra al cel.

La tragèdia és un component de l’espiritualitat?

Els budistes tenen un gran sentit de l’alegria, sense tragèdia. Els admiro molt, però jo vinc d’Irlanda, entens? Un país trencat. És impossible fer l’art d’una altra persona. Al final l’ànima treballa d’una manera honesta, no hi podem renunciar. La meva vida és un viatge cap a la llum. Ara tinc dona, tinc un fill, que és un gran miracle, una joia indescriptible. Això és indivisible del treball que estic fent, que recentment ha arribat a ser menys cuidat, i menys solemne; amb l’excepció de Doric, que és molt greu i sever. Hauria sigut possible gastar la vida en aquest camí, però no és el meu. Vull representar altres dimensions de l’esperit: la tragèdia, però no només la tragèdia, sinó també l’amor, el plaer, l’esperança, la dificultat positiva. A l’església, podem trobar diferents obres. Els quadres petits com Untitled tenen una gran ironia, perquè són molt innocents: són com una sorpresa. És una pintura sense pes, que contrasta amb Doric i Holly, que s’hi encaren. Són les dues grans columnes que suporten la resta del conjunt a Santa Cecília. La resta té un sentit d’esperança, d’alegria.

A Santa Cecília també has fet, per primera vegada a la teva carrera, tres pintures al fresc. Una vegada vas dir que t’hagués agradat pintar a la manera dels pintors medievals, com Giotto o Cimabue. Quines sensacions has tingut pintant els frescos?

Cimabue és un dels meus herois. Però ell experimentava amb materials, i l’estat actual de les seves obres està molt degradat, com la crucifixió de Jesús d’Assisi. El sentiment quan es realitza un fresc és molt diferent. Hi ha un gran sentit del perill, perquè si t’equivoques no te’l pots emportar, estàs compromès amb l’església. És interessant la sensació de perill, però em posa nerviós. Però m’agrada el fet que estigui pla, humil, simple i indivisible de l’església. És per sempre, si és que dura…

També has dissenyat un conjunt de creus per a l’altar. Quin significat tenen per a tu?

A Santa Cecília he volgut fer un espai per a tot el món. No he volgut crear cap obstacle per a ningú. Qualsevol persona, amb dues o tres cames, de color verd, blanc o negre, per a mi és igual. Tot el món pot i ha de poder venir. No pensava en cap simbolisme. Jo feia pintures de Sean Scully. Però al final vaig pensar que estem en una església, amb una història que respecto molt. Vaig decidir fer dues creus, molt abstractes, molt lliures, que fan referència al passat de l’església, però sense tancar-ho gaire. A Nova York una vegada vaig fer unes creus al terra, com una obra d’art a partir dels llibres de l’Alcorà, per unificar religions. Però ningú ho va voler mostrar de la por que tenien. Però per a mi seria meravellós, perquè el futur del món és la unificació de les religions. El futur és la unificació, no ens en podem escapar. És l’única esperança que tenim com a humanitat.

Sovint et confesses com un lluitador de la vida. Això també ho podem extrapolar al terreny de la pintura. Vas començar a pintar en el moment àlgid de l’art conceptual als Estats Units però, tot i així, amb el temps has aconseguit reivindicar-te com un dels màxims exponents mundials de la pintura abstracta. Quin sentit creus que té la pintura avui?

El retorn a la pintura dependrà de les noves generacions. Si no es pot influir als joves la tradició morirà. A Anglaterra la pintura està en perill, també a França. Però casualment en aquest moment hi ha un gran interès per recuperar la pintura per part dels joves, especialment als Estats Units, com s’ha demostrat en una darrera exposició al MoMA. També a Alemanya i a la Xina. La major part d’interès en l’art conceptual està al nord d’Europa. També es pot veure a Barcelona, però ja sabem que aquesta ciutat sempre va deu anys en retard. La majoria de la pintura actual al món és figurativa, però jo crec que l’abstracció seguirà, perquè la figuració és el primer que entra pels ulls, però després segueix l’abstracció, que és més refinada. És un art que necessita coneixements, experiència. A la Xina no tenen aquest problema. La pintura està amb nosaltres des de fa quaranta mil anys i ens ha d’acompanyar en el futur. No contemplo la possibilitat de la seva desaparició.

IMG_1894

Anuncis