Rainer Maria Rilke (Praga, 1875 – Val-Mont, Suïssa, 1926) és un poeta i escriptor que els qui maldem per una vida motivada per la bellesa estimem molt. Al blog del nostre Institut Art i Espiritualitat Rilke sortirà sovint perquè la seva poesia està amarada d’aquells valors que volem cultivar. Transcric i comento breument un paràgraf del seu escrit autobiogràfic Els quaderns de Malte Laurids Brigge:
“Els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se’n tenen prou, de jove), són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s’ha d’haver sentit com volen els ocells i saber el moviment que fan les flors al matí, quan es desclouen. Cal poder pensar enrere els camins per contrades desconegudes, en trobades inesperades i en comiats que es van veure venir de temps abans; en dies d’infantesa que romanen foscos, en les malalties dels nens que esclaten d’una manera tan estranya, en dies passats en cambres calmes i recollides i en matins a la vora del mar, nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles… I tampoc no n’hi ha prou que es tinguin records. S’ha d’ésser capaç d’oblidar-los, quan n’hi ha massa, i s’ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan esdevenen sang dins nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records, i en brolli, la primera paraula d’un vers” (Ed. Proa, 1981, p. 34-35).
Rilke parla de poesia, però aquestes paraules poden ser aplicades també a totes les arts (la música, l’arquitectura, la pintura i les altres) i, encara, a la contemplació espiritual segons les diferents tradicions religioses o al marge d’elles. Les nostres experiències de vida esdevenen sang de la nostra sang quan les hem païdes i fetes nostres, quan les hem meditades i oblidades. Només aleshores els fets viscuts, les converses que hem tingut, les idees que ens han passat pel cap, que hem formulat o que mai no hem arribat a precisar però que són dins nostre sense que en siguem conscients, esdevenen un humus fecund d’on pot brollar un art de qualitat, o una personalíssima xarxa de comprensió personal del món, de l’ésser humà i de l’art. Un veritable artista pinta amb la seva sang, és a dir, amb la seva vida.
Sean Scully m’ho ha dit repetides vegades; els colors que surten del tub o del pot són morts, no tenen un bri de vida. L’artista els ha de treballar en un procés de vegades laboriós i penós d’afegir o de treure, de superposar capes de tonalitats diverses perquè l’ocre tingui el valor de la terra d’un lloc determinat i a una certa hora del dia, perquè el blau evoqui el mar i l’oratge, perquè el vermell sigui càlid sense ferir, com ho és l’amistat, o perquè la seva incandescència faci un contrast de vida o de mort amb els colors que té al costat o més enllà. Al darrere de la seva pintura hi ha sempre pàgines viscudes que es troben en el substrat de la seva vida, de la infantesa, de la Irlanda natal, de la seva vida als barris populars de Londres, remembrances de la seva època de jove lluitador, que encara perdura.
Rilke ens va ensenyar que per a establir empatia, és a dir, per a comprendre des de dintre una pintura de Lucio Fontana, per exemple, un poema de Joan Vinyoli, o una composició musical d’Arvo Pärt, ens cal una receptivitat prèvia, una actitud de voler enllaçar la irradiació vital que brolla de l’obra artística amb aquell substrat d’experiències viscudes, oblidades, sedimentades, que conforma la interioritat personal. A partir d’aquest encontre, no sempre pacífic, neix la guspira de l’emoció estètica que toca les fibres sensibles de l’ànima i que ens fa intuir mons i sistemes de bellesa més enllà dels habituals, a les fronteres amb el transcendent que dóna llum i sentit al bagatge vital que cada persona porta dintre.
Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat
santaceciliademontserrat.wordpress.com 