El pensament occidental té les seves arrels en la filosofia grega. Els grans mestres antics (Parmènides, Plató, Aristòtil) es preguntaven sobre les característiques invariables de l’ésser, aquelles que són pròpies a tot ésser, a tot arreu i sempre, prescindint del lloc, de les diferències de cultures i del temps. A aquestes característiques de l’ésser les anomenaven “els transcendentals” (hyperbàinein) i posteriorment van ser concretades en tres: tot ésser és u, veritable i bo (unum, verum, bonum). És a dir, tot allò que és està marcat per una unitat interna que el manté en la seva existència, és veritable perquè mostra la seva realitat i és bo perquè fa el seu paper en relació amb tots els altres éssers i els ajuda a existir i a coexistir. Segons la filosofia grega, que és la fase germinal del pensament occidental, tot el cosmos està lligat i ple de sentit. Aquesta reflexió precristiana sobre els transcendentals va passar al cristianisme; sant Tomàs d’Aquino la va aprofundir notablement, però va ser el franciscà sant Bonaventura el primer a afegir als transcendentals la característica del Pulchrum, la bellesa, i a convertir la Via Pulchritudinis (el camí de la bellesa) com un itinerari que condueix a la contemplació, cada cop més perfecta, de l’ésser i de l’Ésser per antonomàsia que anomenem Déu,o potser no l’anomenem de cap manera, tot i que la idea existeix.
Aquesta visió medieval de la Via Pulchritudinis no la inventa Bonaventura; té unes arrels profundes en el platonisme d’Agustí i de Dionís Areopagita, que l’escola franciscana, amb Alexandre de Halles, desenrotlla més que altres escoles fonamentada com està en l’experiència de Francesc d’Assís, sant i poeta de gran sensibilitat artística. Tot el cosmos està connectat també per una bellesa ontològica. Tots els éssers, encara els que ens poden semblar lletjos i repugnants, si els contemplem amb afecte i connectats en la simfonia còsmica, cadascun d’ells té elements singulars de bellesa que es complementa orgànicament i d’una manera sorprenent amb la del tot, que mai no arribarem a abastar, perquè ens supera per totes bandes. Per visibilia ad invisibilia, deien els antics; per allò que és visible tendim cap a les coses invisibles i, en part, les atenyem.
Els artistes de veritat fan aquesta experiència treballosa i profunda de voler expressar allò que és indefinidament immens i de voler dir l’inexpressable; saben prou bé que això no ho assoleixen mai, però amb el seu art s’hi acosten, i si el lector-espectador sap connectar amb l’obra verament artística fa, segons la seva capacitat, la mateixa experiència de tocar l’inabastable que ha fet l’artista creador. Per això la Via Pulchritudinis és un excel·lent camí d’aprofundiment i de creixement humà i a més té un valor universal i sempre actual. En la creació-contemplació artística allò que és antic esdevé nou i allò que és nou obté validesa per sempre: la bellesa el segella sense data de caducitat. Altamira és perfectament art actual.
Diuen que Fiódor Dostoievski, aquell que en la seva novel·la L’idiota va escriure aquella frase emblemàtica “la bellesa salvarà el món”, cada any anava a Dresden a contemplar la Madona Sixtina de Rafael, davant la qual passava llargues estones. En aquella contemplació silenciosa i tranquil·la, el novel·lista més important del realisme rus carregava la seva ànima de compassió i de solidaritat humana que el feien capaç d’endinsar-se en la seva narrativa dins l’ànima dels personatges més perversos i esbrinar, fins i tot en ells, restes d’innocència i de bellesa, d’aquella bellesa que encara és capaç de salvar la persona més degradada. Aquella frase famosa de Dostoievski, “No podem viure sense pa, però encara és més impossible de viure sense bellesa”, és un veritable leitmotiv en la totalitat de la seva obra.
La “Via de la veritat”, la “Via de la bonesa” i la “Via de la bellesa” no són tres camins diferents o contraris, a l’albir de cada persona que tria o descarta allò que li plau. En realitat constitueixen el mateix camí, el mateix Itinerarium mentis de què parla sant Bonaventura. Es tracta de la crida que cada persona sent a ser quelcom més d’allò que és biològicament i psíquicament; tanmateix aquest camí, això sí, cadascú l’ha de recórrer sota una llum diferent i adequada a la seva vida i amb l’ímpetu que li surt de dintre, que és diferent en cada persona i en cada moment o situació. Conscients, doncs, que la veritat, la bonesa i la bellesa són valors que conflueixen en un mateix punt, nosaltres, des de l’Institut Art i Espiritualitat Sean Scully de Santa Cecília de Montserrat intentarem fer camí d’aprofundiment interior i d’ampliació d’horitzons per la Via Pulchritudinis, fent de la contemplació i l’emoció estètica una ocasió privilegiada de creixement humà més enllà de totes les fronteres.
Josep de C. Laplana
santaceciliademontserrat.wordpress.com 