Quan parlem de Le Corbusier calen ben poques presentacions. Qui més qui menys n’ha sentit a parlar o coneix alguna de les seves obres i, segurament, tots coincidirem que les seves aportacions a la història de l’arquitectura occidental són innegables. No només per ser autor d’edificis rellevants sinó també per les seves reflexions i aportacions teòriques entorn l’arquitectura que han influenciat fortament diverses generacions d’arquitectes.
Le Corbusier plantejà un nou concepte de vivenda, una altra manera d’entendre l’arquitectura, concebuda com una màquina d’habitar. Però les seves aportacions no són només en l’àmbit civil. També va marcar un abans i un després en el camp de l’arquitectura religiosa. L’església de Notre Dame du Haut, a Ronchamp, és segurament el seu cas més paradigmàtic però no l’únic. Va treballar en diverses ocasions en edificis de caire religiós.
Els seus edificis van més enllà. Evidentment són concebuts per a una funció concreta però alhora procura dotar els espais de l’atmosfera necessària, propera a l’escala humana i a l’entorn on es troba situat l’edifici. Això es fa encara més evident en el cas de la seva obra religiosa, en la qual es fa especialment necessària una atmosfera de recolliment i introspecció però alhora amb la necessitat d’expansió i connexió amb el transcendent.
La primera obra religiosa important que du a terme és Notre Dame de Haut, a Ronchamp, edificada entre 1954 i 1955. Un fet curiós si tenim en compte que Le Corbusier s’havia declarat sempre un ateu convençut. Tanmateix, la seva pròpia recerca espiritual entrà en sintonia amb aquest projecte i es concretà en aquest magnífic edifici. Es tracta sense cap mena de dubte d’una de les seves obres més emblemàtiques, convertida de seguida en referent i obra paradigmàtica de la renovació de l’arquitectura religiosa de postguerra. Tot i així, és un edifici que, si més no aparentment, es desmarca una mica del caràcter habitual de l’obra de Le Corbusier. Estem acostumats a les obres del racionalisme més pur, de parets rectes, amb pilastres a la planta baixa, basades en el cub, concebudes amb la idea promoguda pel propi Le Corbusier de ser “màquines d’habitar”. Però aquest edifici pren un caràcter diferent. Les parets són sinuoses, sembla que emergeixen del terra. És un edifici en moviment. Tanmateix, alhora s’hi poden identificar les preocupacions pròpies de Le Corbusier per la llum i els volums.
El turó on s’aixeca actualment l’ermita de Notre Dame de Haut ha estat des de temps immemorials un espai sagrat, lligat al culte religiós. Els celtes ja l’havien utilitzat per a realitzar-hi ritus d’adoració al sol. Des d’aleshores aquella petita muntanya ha estat sempre ocupada per algun edifici de caire religiós. Durant el segle XIX s’hi edificà una capella que quedà destruïda pels bombardejos de la segona Guerra Mundial. Le Corbusier, en rebre l’encàrrec de substituir-la, era conscient de la singularitat d’aquell lloc i, segurament per aquest motiu, va voler respectar-lo i, no només això, potenciar-lo amb la seva intervenció. Le Corbusier afirmava que aquell era “un espai de silenci, d’oració, de pau i alegria interior”.
La capella, des de la llunyania, pren un caire misteriós. Un llarg camí ascendeix la muntanya tot rodejant-la, descobrint-nos pas a pas diferents aspectes de l’edifici, però sense explicar-nos-el tot. Emulant un camí d’ascensió espiritual, no ens és possible veure-la en la seva totalitat fins que no hem assolit el cim. Tant per la situació com pel caràcter que li vol donar, Le Corbusier hi veia un cert paral·lelisme amb l’Acropolis d’Atenes i el Partenó.
En arribar, podem veure la totalitat de l’edifici però alhora no el podem abastar amb la mirada. A mesura que ens anem movent, l’edifici va canviant. A l’hora de plantejar el projecte, Le Corbusier va optar per adaptar-se al terreny existent. Deixa enrere —si més no momentàniament— les idees de la “màquina d’habitar”, fruit de la industrialització, que defensaven edificis seriats, edificats amb materials prefabricats. En aquest cas tot està pensat i elaborat per a l’ocasió, respectant l’entorn i les funcions pròpies de l’edifici. Precisament per això el conjunt pren aquest aspecte tan peculiar, tan escultòric. La capella adopta aquesta estructura per adaptar-se al turó. Però, malgrat la personalitat de cada façana, —cada una d’elles està pensada amb diferents finalitats: benvinguda, celebració, servei i simbolisme— no perd cohesió en el seu conjunt i, com veurem, aconsegueix també un interior únic.
Algunes de les diverses perspectives de l’edifici
Abans de comentar l’interior, però, cal destacar alguns elements visibles que donen singularitat i presència a la capella. Ens referim, sobretot, a la teulada, una gran massa de formigó que ens remet als dolmens prehistòrics. Le Corbusier ens parla de les seves fonts d’inspiració: «Damunt la meva taula de dibuix hi tinc la closca d’un cranc que vaig trobar a Long Island, prop de Nova York. Serà la coberta de la capella: dos membranes de formigó de 5 cm de gruix i separacions de 2,26 m. La gran closca descansarà sobre parets de pedra recuperada». Aquest fet, potser anecdòtic, fa evident l’interès de Le Corbusier per la natura i com l’observa i n’aprèn per progressar en les estructures de les seves obres i que van omplir de personalitat la capella de Ronchamp. Això ens fa pensar en els múltiples simbolismes que s’ha volgut donar a aquesta església. Hi ha qui hi veu unes mans en actitud d’oferir. D’altres hi veuen un gran colom o un vaixell i encara hi ha qui hi veu la toca d’una monja. Sigui quin sigui el simbolisme del conjunt —si és que n’hi ha— és indubtable que resulta quelcom nou, innovador, especialment en els anys en què va ser construïda, però que encara ara aguanta prou bé el pas del temps.
La planta de l’edifici es resol amb una sola nau, a la qual s’hi pot accedir per dues portes situades als laterals, una d’elles decorada amb una obra pictòrica original, traduïda en esmalt, del propi Le Corbusier. Als laterals, aprofitant les formes ondulades dels murs, l’arquitecte hi disposa dues capelles laterals, íntimes i austeres, il·luminades per lluernes que a l’exterior es tradueixen en torres. La llum llisca suaument pels murs blancs donant a aquells espais de recolliment una aura especial. En certa mesura es fa patent la definició d’arquitectura que el mateix arquitecte afirmava: “L’arquitectura és el joc savi, correcte i magnífic dels volums sota la llum”. La llum, la gran preocupació de Le Corbusier, és també la principal protagonista de la nau central. És un espai ampli però immers en la penombra, com en una església antiga. Només algunes obertures als murs deixen penetrar la llum, perfectament controlada i manipulada amb vidres de colors. La paret de l’altar, com si estigués perforada per una agulla, dibuixa petits punts de llum, constel·lacions estel·lars que recuperarà en la seva obra pòstuma, a la qual dedicarem també un article: la Capella de Saint Pierre de Firminy. L’atmosfera de l’interior, proporcionada per la penombra i els rajos de llum que s’escolen a través del mur, s’accentua per la petita franja de llum que s’entreveu a la part alta de la nau. La coberta de formigó queda lleugerament elevada per una escletxa de 10 cm que separa els murs de la teulada. De fet, aquests grans murs no sostenen absolutament res. Unes columnes ocultes al seu interior suporten tot el pes de la teulada.
Per acabar, cal mencionar altres elements situats als voltants de la capella també plantejats per Le Corbusier que acaben de completar la seva intervenció arquitectònica. Ja en els primers esbossos situa quatre elements perfectament orientats seguint els quatre punts cardinals. Al nord, s’hi situa l’anomenada Piràmide de la Pau, esglaonada, seguint els models dels indígenes americans i construïda amb les restes de l’antiga Capella de Notre Dame de Haut, desapareguda durant els bombardejos de la segona Guerra Mundial. Al sud, la residència de les monges. A l’est, hi situà una gran superfície alliberada, pensada per acollir aglomeracions de pelegrins, dirigida a un altar, creat aprofitant una de les parets còncaves de la capella, just al revers del mur de l’altar interior. Finalment, a l’oest, un petit campanar. A Notre Dame du Haut tot està cuidat fins al darrer detall per definir l’indefinible i donar lloc i presència a allò que no en té. Com digué Le Corbusier: «L’arquitectura és qüestió d’harmonies, una veritable creació de l’esperit».
Bernat Puigdollers, Museu de Montserrat
santaceciliademontserrat.wordpress.com 