Soulages ha reconegut en diverses ocasions l’afecte i proximitat que professa per l’església de Saint-Foy de Conques. De ben petit visitava habitualment el temple —no massa lluny de Rodez, ciutat natal del pintor— i quedava meravellat per l’austeritat i presència dels murs. Com ell mateix ha afirmat repetidament, entre aquelles parets va experimentar les seves primeres emocions estètiques. No és estrany, doncs, que l’any 1986 acceptés l’encàrrec de dissenyar els nous vitralls de l’església tot i haver rebutjat amb anterioritat moltes propostes similars. Per la seva càrrega emocional, aquest encàrrec era diferent.
Així doncs, entre 1987 i 1994, Pierre Soulages treballa intensament en el disseny dels cent quatre vitralls que conformen el conjunt. El repte era difícil. El valor patrimonial de l’edifici i la presència de la seva arquitectura feien especialment compromesa la seva intervenció artística. Per aquest motiu l’autor va decidir ser el més respectuós possible amb el seu entorn: he buscat amb les tecnologies del nostre temps —lluny de qualsevol imitació o recreació medieval— un producte de vidre d’acord amb la identitat de l’arquitectura sacra del segle XI i el seu poder emocional i artístic. La voluntat de l’artista és evitar els colors propis dels grans finestrals gòtics (blaus, vermells…) que considera agressius per captar i donar protagonisme a la llum pròpia de la zona, fer-la penetrar a l’interior del temple amb tot el seu esplendor i ressaltar i potenciar la seva naturalesa arquitectònica: “Era obvi que els colors violents que es poden veure a les finestres gòtiques del nord del Loire no podien fer més que atacar la coloració delicada de les pedres i l’interior de l’edifici. Jo volia respectar la seva identitat per no pertorbar la qualitat específica de l’espai. Em va semblar que només la llum natural s’hi acomodava.”
Després de fer proves amb materials diversos i no quedar-ne satisfet va decidir crear un vidre ex profeso que s’adaptés a les seves necessitats. Amb aquesta finalitat entrà en contacte amb el Centre International de Recherche sur le Verre et les Arts Plastiques (CIRVA) i amb el Centre Saint-Gobain d’Aubervilliers, dedicat també a l’estudi i realització del vidre. Després de dur a terme més de 700 proves arribà a crear el material desitjat. El vidre resultant, inspirat en les finestres d’alabastre pròpies dels temples romànics, és opac però alhora translúcid, hi deixa entrar la llum, tamisant-la i fent-la més difosa. La llum, gràcies a petites partícules de vidre preses dins el mateix vidre, pren qualitats i tons diferents segons l’hora del dia i la incidència de la llum.
Soulages evita en tot moment qualsevol traça de representació figurativa (recordem la seva màxima: “jo no represento, presento”) o adoctrinant habitual en aquest tipus d’encàrrecs. Tots els vitralls són un joc de blancs. Només hi ha petites variacions cromàtiques, molt subtils, creades per la naturalesa de formació del propi material, lluny d’efectismes superflus. Però no per això el resultat és monòton. Gràcies a les estructures de plom que sostenen els vidres, curosament tallats, l’artista crea ritmes i trenca la possible monotonia dels murs, la verticalitat dels finestrals. De manera intuïtiva anava conformant les composicions vítries, evitant la repetició a través de línies obliqües, lleugerament corbades, en estat de certa tensió. Defuig en tot moment les línies ortogonals per donar moviment al conjunt i alhora atorgar-li un caràcter eteri. En certa mesura Soulages vol representar l’alè de la divinitat.
A diferència de molts altres vitralls, els dissenyats per Soulages no tenen cap marc que els sostingui. S’enclaven directament al mur. De fet, l’artista no volia que es veiés una diferència clara entre el vitrall i la paret. No volia que semblés un tall en el mur sinó una continuació natural dibuixada pels travessers de plom. Aquests vitralls són el resultat d’un llarg procés de síntesi. Alguns dels projectes —ordenats, simples, nets— conservats al Musée Soulages de Rodez en són bona prova.
Pierre Soulages ha aconseguit crear uns vitralls amb caràcter propi, tot i allunyar-se del negre; sense caure en retòriques, amb l’única voluntat de crear una atmosfera propícia per a la reflexió i la introspecció. Ha trobat l’equilibri entre l’antiguitat i l’actualitat allunyat d’estridències, respectant l’entorn, integrant la seva obra al pòsit del temps, seguint la cadena de les generacions que han anat construint la catedral al llarg dels segles, fidel al passat, fidel al present.
Bernat Puigdollers, Museu de Montserrat
santaceciliademontserrat.wordpress.com 