Quan Sean Scully em deia tot mirant-me fit als ulls: “Cregui’m, l’art abstracte és l’art més espiritual que hi ha”, aquest gran artista em volia convèncer de l’escaiença que l’art abstracte entrés a l’església de Santa Cecília de Montserrat, però al mateix temps m’empenyia a emprendre un camí en la meva recerca estètica, que jo ja considerava bo i vàlid, però que m’era estrany: la via de l’Abstracció. El contacte directe amb aquest pintor i amb la seva obra em va fer replantejar molts posicionaments i moltes certeses que no ho eren i em va excitar la curiositat de furgar en el meu bagatge mental i en la “història” de la contemporaneïtat, que per a mi em va suposar com una fascinant immersió submarina amb la descoberta d’un paisatge nou i fascinant.
El 2003 es va celebrar al Musée d’Orsay de París una exposició extraordinària que havia de marcar època. Es deia Aux origines de l’Abstraction, 1800 – 1914. El comissari Serge Lemoine, que també era director d’aquell museu, i el seu equip van fer una mena de genealogia de l’Abstracció, que molt encertadament feien arrencar del Romanticisme i en feien una anàlisi visual i fins i tot musical molt suggeridora. Tanmateix, amb una mentalitat “moderna” molt del segle passat, encara voltairiana, van silenciar, o millor diríem amputar, tota la dimensió religiosa i espiritual que va tenir el moviment abstracte en els seus inicis. Cinc anys més tard, el 2008, Jean de Loisy i Angela Lampe feien una altra exposició de gran transcendència al Centre Pompidou de París, titulada Traces du Sacré; aquesta estava pensada des de la Postmodernitat i tractava del retorn del sagrat en l’art contemporani. Va ser un esdeveniment fort en el món interessat per l’art contemporani, però tampoc allà es posava en relleu de manera directa el component religiós i espiritual dels orígens de l’art abstracte.
L’iconoclàstia de què feien professió de fe els primers “abstractes” estava impulsada per un afany de trencar les mediacions socials o eclesiàstiques establertes amb l’objecte d’apostar per un itinerari purament espiritual dels artistes envers Déu, un Déu que cada artista concebia a la seva manera, però al cap i a la fi, a l’horitzó de l’aventura de l’abstracte hi havia Déu. Vassily Kandinsky (1866-1944), el “pare de l’Abstracció”, era un creient amarat de la mística eslava; Franz Marc (1880-1916) havia desitjat fer-se capellà al seu Munic natal; també Kazimir Malèvitx (1876-1935) s’havia iniciat en els estudis per a esdevenir un pope rus; el pintor Piet Mondrian (1872-1944) havia estat educat en el calvinisme més estricte i havia volgut ser pastor i predicador abans de decantar-se cap a la teosofia. Aquest substrat religiós que té el naixement de l’Abstracció i que en molts casos explica l’impuls de l’artista en el seu itinerari, encara avui és bastant bandejat, com si fos un fet irrellevant.
En un article del passat 9 de juliol us comentava el llibre de Kandinsky De l’Espiritualitat en l’Art; ara reprenem aquest tema per anar una mica més lluny, però en el mateix sentit. Kandinsky relata la manera pintoresca com va arribar a l’Abstracció. En el seu llibre autobiogràfic Mirades sobre el passat, 1912-1922, explica allò que va denominar la seva “visió de Munic”. Un dia al seu estudi va quedar corprès per la visió d’un quadre seu col·locat de cap per avall i que a primer cop d’ull no va reconèixer. Aquesta visió li va produir un xoc estètic de gran intensitat que es va evaporar, com per art de màgia, tan bon punt l’artista va posar dret el seu quadre. I confessa Kandinsky: “Aleshores em vaig adonar que el tema perjudicava els meus quadres”. La descoberta de l’Abstracció el va conduir per uns camins fins aleshores insòlits, i es va adonar també del perill de fer un art purament decoratiu, mancat d’impuls existencial i espiritual.
El 1912, mentre Kandinsky feia les primeres passes envers l’Abstracció, influenciat ja per un panteisme teosòfic, escrivia: “Amb gran sorpresa meva vaig descobrir que aquesta exigència que jo sentia havia crescut sobre la base que Crist ha posat com a fonament de la qualificació moral. Em vaig adonar que la meva concepció de l’art era cristiana i que portava en ella els elements indispensables per obrir-me i acollir una «tercera» Revelació, la Revelació de l’Esperit”. Kandinsky veu la història de la humanitat sota el prisma de la descoberta de la dimensió espiritual de l’home i del predomini del món espiritual sobre el material amb una triple revelació: la del Pare (judaisme), la del Fill (cristianisme) i la de l’Esperit, que ell creu la definitiva perquè s’adreça cap a l’apocalipsi final enmig de grans batalles, però que augura la pau definitiva i total de la humanitat. Per a Kandinsky, la nova pintura no figurativa que ell estava tantejant era ja una de les manifestacions que expressava ben clarament que el Regne de l’Esperit estava arribant. Escrivia: “Diguem finalment que aquest esperit nou de la pintura està associat directament i orgànicament amb l’esdeveniment del nou regne de l’Esperit que s’està obrint pas davant dels nostres ulls i que aquest esperit serà l’ànima de l’època de la Gran Espiritualitat”.
Des de la teosofia mística, sense ser-ne massa conscient, Kandinsky arribava a una concepció del desenvolupament humà molt propera a aquella del monjo Joaquim de Fiore (1135-1202). En els moments històrics en què s’albiren grans canvis, surten espontàniament moviments i esperits profètics que, amb més o menys encert, fan síntesi i volen indicar camins. El “joaquimisme” és un moviment mil·lenarista més o menys heterodox que apareix i s’apaga, que reneix sota formes diverses, que es metamorfosa i desapareix successivament al llarg dels segles. La profecia de Joaquim de Fiore va sorgir a l’albada de l’humanisme prerenaixentista, però aquest mateix flux i reflux despunta una altra vegada en les primeres dècades del segle XX, quan Occident es trobava en la perplexitat i experimentava l’esgotament d’un sistema amb la Guerra del 1914, amb la Revolució Soviètica i amb el naixement dels feixismes. En aquest ambient brotaren moltes propostes “salvífiques”, de vegades desbaratades, esotèriques o bé regeneracionistes, que postulaven de fer tabula rasa de tot, que reclamaven un retorn a les essències o un anar sempre més enllà. En aquestes propostes –les avantguardes artístiques i l’art abstracte s’insereixen en aquest ambient– hi ha sempre, amagat en el fons, un instint religiós de mort i de resurrecció, de superar la finitud apostant per un Infinit desconegut. La visió de Kandinsky augurant amb el seu art l’establiment del “Regne de l’Esperit” no està gens lluny d’aquella cèlebre profecia d’André Malraux, el famós escriptor i agitador cultural francès: «Le XXIe siècle sera mystique ou ne sera pas».
Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat
santaceciliademontserrat.wordpress.com 
Moltes mercès per aquesta classe, mestre i amic Pare Laplana!
M'agradaM'agrada